13/07/2022

Amics gironins

2 min
Pere Pons, durant un derbi Espanyol-Girona

BarcelonaArran del primer ascens del Girona a Primera Divisió es va crear una absurda rivalitat entre els seguidors d’aquest equip i els de l’Espanyol. Dos clubs tradicionalment amics –cessions, partits de pretemporada– van acabar enfrontats com si fossin rivals de tota la vida. Es poden trobar explicacions que, en funció de qui les faci, donen la raó als uns o als altres. En aquests casos, com en totes les baralles, tendim a magnificar els greuges rebuts i a oblidar els provocats. Però és una espiral sense gaire sentit i sempre pesen més les ganes de discutir que no pas els motius de la discussió.

En general Girona i el Girona em generen simpatia. Com molts barcelonins, reivindico els meus orígens empordanesos. Però en el meu cas, és veritat: busqueu a la Bisbal, a Figueres o a Castelló d’Empúries i hi trobareu una colònia important de Finas: tots cosins. Els de Palafrugell, que també n’hi ha, no són dels nostres. Així mateix, m’agrada que el futbol català estigui representat a l’elit professional en tota la seva diversitat. I si penso en els meus amics gironins, la seva felicitat futbolística és la meva felicitat.

Perquè el futbol és, en definitiva, una oportunitat de ser feliç de manera plena (i també de tenir-hi grans disgustos). Són persones apassionades de manera irracional per uns colors, que deleguen en uns professionals les possibilitats de viure –o no– instants setmanals de felicitat. De raons estructurals per no tenir simpatia al Girona també n’hi ha: és l’única franquícia del futbol professional espanyol (recordem la seva posició vicària en el tema de la Superlliga), representa el guardiolisme-sector negocis i forma part d’un grup d’un xeic àrab emparentat en el bo i millor dels emirs d’aquells països tan respectuosos amb els drets humans. Ara bé, entenc que també hi ha motius estructurals per criticar el meu club: els apolítics que es tapen les vergonyes amb la bandera, un propietari d’un país que no és exemplar o tantes altres coses. Però el meu Espanyol i el Girona dels meus amics són una altra cosa: passió, vida, infància.

No vull cap rivalitat amb el Girona. Estimem-nos, siguem amics. I encara més: siguem aliats. Perquè tenim un mateix problema amb símptomes diferents: un monstre que no ens deixa créixer. No ens barallem per les molles que deixa el gegant inflat artificialment que s’ho menja tot. Ja ho va dir Armand Carabén, Catalunya és més que un club. Aquesta temporada, a Primera de futbol serem tres. Confiem que els periodistes i els mitjans ho tinguin present. No demanem –ni gironins ni pericos– res excepcional: només equanimitat i professionalitat. Soc un ingenu conscient: no em penso resignar.

stats