L’actitud

Quan emeten campionats importants d’atletisme per televisió semblo una nena petita amb sabates noves. M’encanten. La deixo engegada mentre vaig feinejant per casa o jugo amb en Gil, sempre amb una orella i un ull connectats per no perdre’m cap cursa bona. M’apassionen les proves de mig fons i de fons, des dels 800 fins als 10.000 metres en pista. M’agrada, simplement, veure’ls córrer, intuir les estratègies -que n’hi ha moltes- i, si hi intervenen corredors de casa, doncs encara millor.

A principis d’aquest mes es va disputar el Campionat d’Europa de pista coberta a Glasgow i, entre altres atletes locals, esperava emocionada l’actuació de la banyolina Esther Guerrero. No vaig voler saber amb antelació si faria la prova dels 800 metres o la dels 1.500, volia trobar-m’ho per sorpresa -és una atleta que porta una gran trajectòria en els 800 i, de mica en mica, va fent el canvi als 1.500.

L’Esther té 29 anys i és la millor atleta d’aquesta distància que tenim ara mateix. Una corredora que ja té un lloc fix a les finals dels grans campionats i dels meetings internacionals, una cosa gens fàcil.

Finalment, a Glasgow va disputar un campionat de 800 impressionant. Va guanyar la seva semifinal amb autoritat i va deixar molt clar que havia anat a Escòcia per marcar territori.

Les seves contrincants ho van copsar i li van plantar cara en una final molt dura. Va passar de ser una atleta més a una rival a batre i a tenir controlada, i així ho van fer.

Però les finals tenen les seves pròpies inèrcies i, a vegades, no són del tot justes. Va ser sisena i, d’aquesta manera, igualava la seva actuació de dos anys abans al mateix campionat celebrat a Belgrad.

Repetir el resultat pot donar a entendre que no hi ha hagut millora, però la realitat queda molt lluny d’això. Les dues sisenes posicions estan més apartades que mai i la distància entre si és la seva actitud. A Glasgow s’hi va veure córrer una atleta ferma i contundent, psicològicament en la lluita per les medalles i no només buscant una classificació per a la final com havia fet dos anys abans. Aquest salt mental i emocional forma part de la maduresa esportiva que la durà fins més amunt d’on ja ha arribat. Si les lesions la respecten, aquest canvi d’actitud, la seva experiència i la seguretat seran els seus grans aliats per aconseguir la medalla que es mereix.

Perquè ens entenguem, és com presentar-se a unes oposicions per veure com són els exàmens i prendre’n nota o bé anar-hi amb tots els temes estudiats i ben apresos, sabent que aquella plaça és teva.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF