La Xina ens mira
BarcelonaJavier Tebas -aquell senyor a qui tots els clubs critiquen però que és president de la Lliga perquè tots el voten- va dir que l’audiència dels partits de l’Espanyol a la Xina era -per obra i gràcia de Wu Lei- molt superior als que juguen el Barça i el Madrid. També ha dit, i sembla que són els signes del temps, que la viabilitat econòmica del futbol passa per consolidar-lo i expandir-lo com a espectacle global. Això justifica, per exemple, algun dels horaris estrambòtics que els seguidors de tota la vida -els nostàlgics del futbol dels diumenges a la cinc de la tarda- hem de sofrir amb paciència. Però que odiem el futbol modern no ens converteix necessàriament en tontos. Si en podem treure algun benefici, el reclamem. I no he tingut notícia que aquestes grans audiències televisives del nostre club impliquin una millora en el tros de pastís dels drets televisius. Pastís que, d’una manera absurda, tramposa i anticompetitiva, monopolitzen els dos grans enemics estètics i col·legues ètics. Aquesta setmana hem vist els límits salarials. La desigualtat -filla, en gran mesura, de la desigualtat en el repartiment dels drets televisius-és tan gran que cada partit que el Barça o el Madrid no guanyen per golejada hauria de ser una vergonya per a ells i un gran èxit per als seus rivals.
La Xina ens mira perquè a l’Espanyol hi juga el millor jugador xinès. I mira que n’hi ha. Sobre els impactes econòmics de Wu Lei més enllà del que no ens dona Tebas no en sabem res. Però intueixo que forma part del miracle d’haver-lo pogut portar a l’Espanyol. Suposo que tot allò que el club deixa d’ingressar del mercat xinès compensa la rebaixa de fitxa que va acceptar per jugar amb nosaltres. S’agrairia una mica més de transparència. Però el club no és nostre.
Tanmateix, el fitxatge de Wu Lei ha tingut unes externalitats econòmiques evidents. Impacte econòmic i induït. En termes d’imatge, de protagonisme als mitjans, de marca. I el futbol? Bé, gràcies. Aquí també podríem ser una mica més sincers els mateixos aficionats. Quan va arribar, tots estàvem convençuts que Wu Lei només fitxava per motius extrafutbolístics i de lògica xinesa, que era una decisió pactada entre Chen i la seva portera. Perarnau va donar garanties. I, per a sorpresa de tots, no va resultar ser mal jugador. Les baixes expectatives, l’exotisme i el seu joc populista el van convertir en un ídol. Un pèl exagerat. Perquè us diré un secret: no n’hi ha per tant. Tot el meu suport i afecte. Però triem bé els ídols.
