Xarnegos i metropolitans
Barcelona"L’Espanyol de Cornellà ja ha tingut la seva setmana de glòria". La frase d’un triomfador, d’un milionari, dirigida a tota l’afició de l’Espanyol. Desgranem-la. En primer lloc, canvia el nom del club amb la voluntat d’ofendre. Recordo que, quan del 'bullying' no en dèiem 'bullying', els canvis de nom com a arma ofensiva eren un clàssic. Els xulos de la classe deien "Carlangues" als Carles i "Oriola" als Oriols. Més enllà de si s’aconseguia o no ofendre els destinataris de la burla, la intenció d’insultar era indiscutible i, en si mateixa, reprovable. L’Espanyol té el camp a Cornellà (i al Prat, per cert), però el seu nom oficial (per història i, sobretot, perquè ens dona la gana) és "Espanyol de Barcelona".
De la mateixa manera que els canvis de nom de la nostra infància -generalment feminitzant-los- tenien un deix masclista o homòfob, aquest "de Cornellà" fa tuf de classisme. No vol descriure: vol ofendre. Gerard Piqué utilitza "Cornellà" com a insult. Ens vol dir: no sou de Barcelona (bo), sou de Cornellà (dolent). De fet, els qui s’haurien d’ofendre són els ciutadans de Cornellà i, per extensió, els del Baix Llobregat i l’àrea metropolitana. I esclar, per a alguns, 'metropolità' –com 'de barri', com 'xarnego' (Jordi Sànchez: Catalunya serà xarnega o no serà)– no són conceptes ofensius. Tot el contrari: són territoris de dignitat.
Ja han tingut la seva setmana de glòria. Doncs sí. Els pobres, Gerard, som així: aprofitem les molles de felicitat perquè mai se sap. Aquesta arrogància –reblada amb les paraules de Busquets: "Las cosas ya están en su sitio"– ens retreu l’alegria per una victòria que, per infreqüent, és molt satisfactòria. "Semblava que havien guanyat la Champions", diuen amb un to venjatiu. Clar, perquè si hem d’esperar a guanyar una Champions per estar contents la vida seria ben trista. Tot és relatiu. Segurament cal una mica de maduresa i d’intel·ligència per ser-ne conscient.
És la rivalitat, d’acord. I li hem d’agrair que la mantingui viva: res pitjor que la indiferència. Però des de la tranquil·litat de la victòria? Amb un tercer derbi d’aquí deu dies? No em sembla una reacció intel·ligent.
Entenc la ràbia de Piqué pels crits d’una part minoritària de l’afició de l’Espanyol. Condemno i deploro els insults. Especialment els personals i, encara més especialment, els dirigits a la família. Animo tots els pericos a condemnar-los i als qui els fan, a abandonar-los. Però dijous Piqué va voler ofendre tant els que l’insulten com els que ho condemnem. Jo no m’hi tornaré. Mantinguem la rivalitat, però desescalem el conflicte. Només és futbol.
