LLIGA DE CAMPIONS
Esports 23/05/2011

Viure després de Wembley

Toni Padilla
3 min
Paraula clau negatiu Koeman, xutant a porteria a Wembley tot i la oposició de Pari - esquerra -, Lombardo - dreta - i Ivano Bonetti - d'esquena -.

El 20 de maig del 1992 el capità del Sampdoria, Roberto Mancini, va acostar-se als aficionats de l'equip genovès desplaçats fins a Wembley per agrair el suport rebut durant la final que el Barça s'havia emportat gràcies al gol de Ronald Koeman. Dinou anys més tard, el diumenge 15 passat, el capità del Sampdoria, Angelo Palombo, va acostar-se al gol on hi ha els aficionats més sorollosos del Sampdoria i, entre llàgrimes, els va demanar disculpes. L'equip blucerchiato havia acabat de baixar per segon cop a Segona Divisió en els últims dotze anys.

La final de Wembley va canviar la història de dos clubs. El Barça va tocar el cel europeu per primer cop, i es va fer major d'edat als ulls del continent. Després del gol de Koeman, tot va ser més senzill: 25 títols, guanyant un Mundial de Clubs, dues Lligues de Campions, 9 Lligues i 3 Copes del Rei. Per al Sampdoria, en canvi, Wembley va ser el punt àlgid. De mica en mica l'equip genovès va començar una davallada que el va fer caure al bagul dels finalistes que perden finals europees i són oblidats. Bagul on hi ha clubs com el Malmö, el Borussia Mönchengladbach, l'Stade de Reims o el Bruges. Exceptuant una copa italiana guanyada el 1994 amb alguns supervivents de Wembley i Ruud Gullit a les seves files, res més. Bé, res d'èxits, perquè el Sampdoria ja acumula dos descensos a la Serie B. El 1999 va trigar quatre anys a tornar a l'elit. Ara, cau al pou per tancar una temporada que havia començat amb il·lusió, jugant la prèvia de la Lliga de Campions davant del Werder Bremen amb una davantera que feia patxoca: Cassano i Pazzini, dos homes que eren els hereus d'aquella dupla Mancini-Vialli del 1992. Però tots dos van marxar durant el mercat d'hivern i ahir el Sampdoria va jugar a Roma l'últim partit a la Serie A com a mínim durant un any. Un estadi on fa dos anys jugava la final de copa, que va perdre als penals.

La sort del Sampdoria va canviar en part el 1993, quan el gran president del club, Paolo Mantovani, va morir d'un infart amb 63 anys. Mantovani havia comprat el club a Segona el 1979 i el va convertir en el que mai havia estat: un gran equip. Quan el Sampdoria va arribar a la final de Wembley enmig d'una època daurada res indicava que la derrota hagués de significar una davallada tan dura. Però la mort de Mantovani ho va canviar tot. A més, Mantovani va fer prometre als seus fills al llit de mort que no continuarien al capdavant del club. No volia que patissin com ell. Però el fill gran, Enrico, estava de viatge i no va poder fer el jurament. Per això va decidir seguir al capdavant del club fins que l'any 2000, després del descens, va decidir vendre les accions a la família Garrone. Una família amiga de tota la vida que, de fet, era la propietària d'ERG, la petroliera que ja patrocinava el 1992 l'equip genovès.

Institucionalment, doncs, el Sampdoria ha estat més estable que el Barça, perquè sempre ha estat en mans de la família Mantovani o Garrone. Però aquell 20 de maig del 1992 la pilota que va entrar va ser la de Ronald Koeman, i no pas el xut de Gianluca Vialli al pal. "Si haguéssim marcat nosaltres potser el Sampdoria encara seria un equip gran", somiava el defensa de l'època Marco Lanna en declaracions a RAC 1. Però per sort per al Barça, qui va marcar va ser Koeman. La resta és història.

stats