05/11/2018

Vinicius serà millor que Ronaldinho

2 min
Vinicius celebra el gol que obria la llauna contra el Valladolid

BarcelonaEl debut de Vinicius a la Lliga espanyola deixa la sensació d’un esdeveniment històric. Va oferir mitja hora de futbol imprevisible, d'ingeni pur, no només pirotècnia. Totes les seves piruetes persegueixen una finalitat: el gol. Vinicius es va endollar al partit –és verdaderament elèctric– en pocs segons. Va demanar la pilota, els companys el van buscar. Fins i tot participava massa: volia sempre la pilota. Volia tot el camp. Una cosa va quedar clara: no és dels que s’amaguen. Va segellar un debut estel·lar. No és només un magnífic futbolista, és un noi excepcionalment hàbil i despert, un jugador ràpid, amb passada i gol. Té la virtut d’acaparar tot el que passa, de convertir-se en protagonista, i, potser el més important, de contagiar els que juguen amb ell. La seva influència transcendeix la del simple rematador i s’estén de la punta d’atac a gairebé el mig del camp. Quan Vinicius va trepitjar la gespa es va notar una cosa estranya. És com si se sentís un redoble, com si la seva presència exigís silenci al públic, com si alguna cosa gran estigués a punt d'arribar. Una sensació que es podia explicar pel debut d’un futbolista molt esperat. La seva sortida al camp va revolucionar els seus companys i els va treure de la letargia. La seva manera de conduir la pilota, de sortir amb naturalitat dels virtuosismes, ens assenyala un futbolista meravellós. I també generós. Vertical, desequilibrant, directe i en continu contacte amb la pilota. El Madrid per fi té un jugador capaç de desequilibrar, d’encarar i d’anar-se’n en qualsevol posició. Va deixar a tothom amb la boca oberta. Va baixar del cel per reactivar el Madrid amb el seu festival de genialitats: un gran repertori d’habilitats i moviments que va revifar un equip avorrit. És el salvador.

Ara canvieu Vinicius per Robinho. Ara penseu que tot això es va escriure a Madrid no aquest diumenge, sinó l’agost del 2005, després del debut del brasiler contra el Cadis al Ramon de Carranza. Aquells dies, un company periodista –del món de la ràdio i culer– va vaticinar que Robinho seria molt millor que Ronaldinho. El temps treu i dona la raó.

Als periodistes –i també als aficionats– ens agrada córrer massa. Símptoma dels temps que vivim. També aquí amb els Arthurs o Riquis Puig de torn. A vegades oblidem que són nois de 18 o 20 anys que condueixen a tota velocitat per una autopista plena de revolts. Nosaltres que podem, frenem a temps. Potser així ells també ho faran. I, això sí, que juguin. No ens cansem de demanar que juguin. Els mites ja els construirem quan portin 300 partits –i no 30 minuts– sobre la gespa.

stats