L'esport i dues històries d'altres confinaments

Víctor González i Pau Navarro expliquen a l'ARA la seva experiència en l'atmosfera d'un aïllament

La primera conseqüència de l'epidèmia de coronavirus ha estat un període de confinament que durarà, com a mínim, un mes. Víctor González i Pau Navarro ja han viscut l'atmosfera d'una quarantena. Barceloní i vallesà expliquen a l'ARA la seva experiència:

Víctor González: “Es pot ser feliç sense trepitjar el carrer”

L’epidèmia del coronavirus ha dibuixat un nou taulell en l’esport professional. El tancament del circuit internacional ha tret de l’aparador mediàtic les històries que ridiculitzen el fenomen groupie més superficial. La competició concebuda des d’un vessant propi, individual, estalviant-se -amb bon criteri- els cànons de mercats com el del futbol. Víctor González (1994, Barcelona) portava setmanes preparant-se per formar part de l’expedició de la Titan Desert 2020 com a homenatge en primera persona. Haurà d’esperar al novembre. “A mi m’apassiona el món Dakar i aquest és el format que més t’hi acosta. Jo puc estar pedalejant i a vegades em quedo mirant un paisatge. Al·lucino. Hi ha molta càrrega simbòlica, pensar d’on vinc i la sort que tinc de poder viure coses així. Rodar és llibertat, facis el que facis”, explica a l’ARA.

La capacitat de llegir els llavis

El barceloní és una extensió de la seva bicicleta per afició i un paquet de conseqüències pel pes de l’experiència. Parla des d’un espiritualisme superior que evidencia el ridícul d’encaixar el confinament per evitar el contagi massiu del Covid-19 amb tuits incendiaris. González va passar quatre anys de la seva preadolescència tancat entre l’UCI de l’Hospital de Sant Pau i la seva habitació per combatre una leucèmia mieloblàstica aguda que va generar-li un 90% de cèl·lules cancerígenes. “L’altre dia la meva àvia em va explicar que quan vaig entrar a l’hospital em quedava un mes de vida. El primer record que tinc a Urgències és la meva doctora fent-me una punció lumbar sense anestèsia. Després ja em vaig instal·lar a l’UCI”, diu. Tenia 9 anys. Recorda cada detall d’aquella saleta de la zona de cures intensives. Era la número 1, la més gran, amb una finestra que donava al carrer i una paret de vidre que actuava d’informador en terra hostil.

“A mi em donaven poques dades. La doctora parlava amb els meus pares fora de l’habitació. Jo vaig desenvolupar la capacitat de llegir els llavis i m’assabentava de tot. Em van haver d’explicar que necessitava quimioteràpia, que seria un medicament molt fort i que necessitaria un donant. La meva germana, per sort, era compatible”, comenta. Van ser dues transfusions de medul·la òssia i de limfòcits per tornar progressivament al ritme banal de la rutina, primer a casa a càrrec dels seus avis i mesos després a l’institut. Ara busca la fórmula d’encaixar el mantra d’antirestriccions absurdes en el seu terreny laboral, la impressió 3D. “M’agradaria ser el meu propi cap. No sé si veig les coses diferent, però tinc clar que s’ha de viure, tot. Es pot ser feliç sense trepitjar el carrer. Jo ho vaig ser i no anava de viatge o de discoteques”, assenyala.

Pau Navarro: “Com a societat valorem el que no tenim”

Pau Navarro (1999, Granollers) és un oasi de seny en temps d’incertesa i d’un confinament familiar que ja genera tanta histèria com desafecció per l’ statu quo. El 17 de setembre del 2018 va patir un accident de cotxe camí d’un partit del Girona FC que va provocar-li danys en tres vèrtebres, una afectació a la medul·la i un diagnòstic de tetraplègia que l’obligava a fer un exercici de profunda sinceritat per replantejar-se el futur com a jugador professional del Fraikin BM Granollers. Era una actualització, com el d’un sistema operatiu rentable, ara amb una cadira de rodes. Ser el pivot amb major projecció de l’àmbit estatal per característiques va haver de quedar-se en la prèvia d’un nou somni com a esportista paralímpic amb aspiracions a trepitjar París 2024. “A Tòquio no arribo, segur”, diu, rient, plenament conscient de la magnitud del terme esforç.

Primer el grup

Navarro va estar 10 dies a la unitat de cures intensives de la Vall d’Hebron, 30 més ingressat en planta i un total de cinc mesos fent rehabilitació a l’Institut Guttmann, amb permisos per tornar al seu Granollers natal els últims caps de setmana, gaudint cada vermut a peu de carrer. “Ho necessites. Veus els teus amics de festa, uns altres fent una cervesa, la teva ex amb un nou xicot i tu et sents impotent. La soledat de veritat arriba de nit. Reflexiones, et fas preguntes i et sent impotent. Del passat no s’ha de viure, però tampoc l’hem d’oblidar. Si treballes i no t’atabales, ho passes prou fàcil”, assegura. La seva maduresa hauria de fer enrojolar, especialment ara, en la setmana de les passejades clandestines per estirar les cames.

El vallesà gestiona el conflicte des del pla zenital per mirar de quedar-se amb la conclusió responsable. “El meu cas va ser xocant, com pot ser el moment actual. Estar tancat va perdre importància. La situació era el punt més dur, no ser a casa. Tens ganes de sortir, però com que saps que la situació passarà i millorarà, has de tenir calma”, comenta, insistint en la idea primigènia de grup, tot i tenir tot el dret a pensar des del melic: “Crec que el que estem veient en molts casos és egoisme, perquè no costa res fer cas i quedar-te a casa. Si els seus actes només els afectessin a ells, està bé, però posen en risc la salut dels altres. Això demostra una falta de solidaritat. Al final tot es limita a voler saltar-se les normes. És la privatització de la llibertat. Com a societat valorem el que no tenim. Quan treballem molt i no podem aturar-nos, trobem a faltar una estona a casa. Ara sembla que ens ha d’explotar el cap perquè no podem trepitjar el carrer. La societat està afrontant aquest període en funció del temps que pot allargar-se”, insisteix.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF