AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR

Treure de polleguera l’espanyolisme

Ala vida hi ha personatges a qui no pots veure. Et superen per més que ho intentis, et treuen de polleguera tot i la bona fe que poses per evitar-ho. La reacció d’una part del periquisme a les paraules de Gerard Piqué al programa 'La resistencia' n’és un bon exemple. I el blaugrana, que ho sap, ho explota amb ganes.

La setmana passada Piqué sabia on jugava. El programa es gravava a Madrid a dos dies del derbi i el defensa era perfectament conscient d’on apuntar i fins on podia arribar. Quan va referir-se al pressupost de l’Espanyol, Piqué va exhibir el seu perfil més fatxenda, un punt de sobrat que requeria el personatge per estar a l’altura del presentador David Broncano. Estic d’acord que les declaracions -que s’han d’interpretar en el context del programa- poden molestar alguns aficionats periquitos, però ni de bon tros poden justificar la sortida en tromba d’una part de l’entorn i l’afició contra el central del Barça. Fins al punt que hem hagut de sentir que Piqué és el culpable que uns quants seguidors -per sort, una minoria- lapidin el pobre Adrià Pedrosa per haver-li demanat la samarreta a Messi. Massa bilis. Massa victimisme. I no ho dic jo, ho diu un seguidor periquito dolgut per haver perdut una nova oportunitat per sortir reforçats del duel amb Piqué i que, per sort, el club va corregir amb una original campanya anteposant els valors als diners.

L’origen de la ràbia cap a Piqué es fixa en l’any 2008, quan el central va celebrar amb els Boixos Nois una victòria per 1 a 2 a Montjuïc. Ho va fer a l’últim minut, després que els radicals del Barça provoquessin el terror a l’Estadi Olímpic amb el llançament de bengales cap a les graderies. Piqué es va equivocar. Tenia 21 anys i la rivalitat que havia mamat des de petit va derivar en aquella actitud reprovable. Estaria bé que li preguntessin ara si es penedeix d’aquell gest. Des de llavors, l’estira-i-arronsa ha seguit ininterrompudament.

Les repulsives pancartes i crits que s’han fet contra Piqué i Shakira no justificarien segons quines reaccions del central -com escopir cap a la grada- perquè té una responsabilitat com a personatge públic. Ara bé, les paraules picants de dijous ni inciten a la violència ni donen màniga ampla als radicals per respondre com ho acostumen a fer. El to del central del Barça, punyent i provocador, especialista en treure de polleguera (tot) l’espanyolisme, s’emmarca dins d’una rivalitat que és més necessària per a l’Espanyol que per al mateix Barça. De fet, amb la seva actitud Piqué recupera la tensió d’un derbi que ha perdut bona part de la seva raó de ser per la diferència econòmica -i futbolística- dels dos clubs.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF