CAMINS CREUATS

Títols sense retribució

És complicat professionalitzar-se en segons quins esports: estar a l’alt nivell implica moltes hores que cal combinar amb estudis, feina i família

La setmana passada rebia una carta de la Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA) que em convidava a sol·licitar la meva inclusió en la relació d’esportistes d’alt nivell del Consell Superior d’Esports (CSD) després de la medalla de bronze que vam aconseguir l’equip femení de trail (em vaig proposar no utilitzar aquests mots anglesos, però així en diuen de la modalitat de curses de muntanya que forma part de la secció de fons de la RFEA) al Campionat del Món del juny a Badia Prataglia, Itàlia. La carta explicava els passos a seguir per fer la sol·licitud i especificava els beneficis de formar part d’aquesta relació d’esportistes, més enllà de l’àmplia satisfacció que podem sentir: reserva de places per a la universitat, mèrits per fer oposicions, etc.

Casualitats de la vida, la setmana passada l’ARA treia un article parlant dels esportistes d’alt nivell català. Un llistat que no s’allunya del que genera el CSD. Hi opten els esportistes que representin l’Estat o facin medalla en competicions internacionals com els Campionats del Món, d’Europa o els Jocs Olímpics.

Em va cridar l’atenció l’absència de futbolistes en el llistat. D’alguna manera, s’explica perquè per poder-ne formar part s’ha de presentar una sol·licitud i no és de manera automàtica. La federació corresponent ha de fer la gestió a través de l’esportista. Cal tenir en compte que és una acció que apel·la més al sentiment d’autosatisfacció que a la butxaca i com que no genera diners els esportistes amb ingressos molt elevats, com poden ser els futbolistes, no senten la motivació de fer la sol·licitud. Entrar-hi no t’assegura cap beca.

En alguns esports, anar a un Campionat del Món tampoc és sinònim de rebre’n. En alguns casos, fer medalla va associat a una retribució econòmica, però hi ha esports que ni això. És complicat professionalitzar-se així, estar a l’alt nivell implica moltes hores que cal combinar amb estudis, feina i família. Es juga amb la il·lusió dels esportistes i del seu caràcter lluitador, sacrificat, metòdic i voluntariós per superar-se dia a dia. S’omplen la boca dient que valoren el seu esforç, es pengen les medalles i treuen pit pels mèrits aconseguits. Li estenen la mà i el feliciten baixant del podi. Li escriuen una carta d’agraïment.

L’endemà, però, l’esportista torna a la seva rutina solitària. Per sort la majoria d’esportistes d’alt nivell hi estan tan avesats que segueixen convençuts amb la seva feina sense esperar gaire més a canvi.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF