04/03/2013

Tants caps, tants barrets

3 min

Fa uns dies, un equip català va perdre, sense marcar, un partit de vuitens de final de la competició europea en què participa. Aquest conjunt domina d'una manera incontestable a la Lliga: supera de divuit punts l'immediat perseguidor i de dinou el rival històric, que passa per un mal moment. En l'eliminatòria continental, però, va sucumbir davant un contrari que no encapçala el seu campionat i que va tombar els catalans amb un guió senzill; superioritat física, ordre a la rereguarda i efectivitat a l'àrea. Parlem del Barça: és fàcil endevinar-ho. Però potser no comptàveu que parlàvem del juvenil.

L'equip de Jordi Vinyals va arribar al duel contra el Chelsea, que els va liquidar amb un 0-2 al Miniestadi, invicte a la Lliga. Des de l'última cita de NextGen Series i fins al duel contra els blues, el Barça va sumar deu victòries i un empat al campionat. Va anotar sis gols en cadascun dels últims tres partits com a local, per un total de 47 a favor i 9 en contra. A més, enguany s'ha diluït la bicefàlia del grup tercer de la Divisió d'Honor, en què des del 1999 el campió ha estat sempre el Barcelona o l'Espanyol, que s'han repartit els dos primers llocs els últims tres anys. Cal anar a la temporada 2008-2009, amb el Mallorca a sis punts dels culers, per trobar un tercer en discòrdia com és el Saragossa. Tot ha fet baixada fins que va visitar el Mini un equip físic com el Chelsea, amb molts futbolistes que disputen dues lligues, la Premier League sub-18 i la sub-21, l'antiga Lliga de reserves, on s'alineen al costat de jugadors del primer equip suplents o en procés de recuperació. En l'anterior NextGen, curiosament, el Barça també va patir al Mini la plantofada de l'eliminació (contra l'Ajax, 0-3), sent líder de Divisió d'Honor, amb una sola derrota i a un sol punt de l'Espanyol, però a setze del tercer, el Girona.

Probablement el lector ja ha intuït algun paral·lelisme amb una situació recurrent dels últims febrers. Fixem-nos en l'anada dels vuitens de la passada Champions. Quan el Madrid va empatar a un gol al camp del CSKA, en plena aturada de la Lliga russa, era primer amb deu punts de marge sobre el Barcelona i venia d'una sèrie de nou partits de Lliga dels quals sis havien estat contra rivals de la meitat baixa. Els de Mourinho els van resoldre amb vuit victòries i una derrota -en el clàssic al Bernabéu, que, això sí, va ser el primer de la sèrie-. El Barça de Guardiola, en canvi, va jugar en el mateix període contra cinc dels deu primers, i va tancar una sèrie de cinc victòries, dos empats i una derrota amb un 3-2 a Pamplona, just el dissabte abans de guanyar (1-3) al camp del Bayer Leverkusen. En la temporada anterior (2010-2011), quan els blaugranes van caure amb l'Arsenal en l'anada de vuitens, lideraven la Lliga amb cinc punts sobre el Madrid, després d'una sèrie de 8 victòries i un empat, i 7 de 9 rivals de la part baixa. El Madrid sumava 8 triomfs, una igualada i una derrota contra sis rivals de dalt i quatre de baix, però va introduir una petita desviació en la tendència en empatar en un terreny, això sí, difícil, el del Lió. Però, de nou, la temporada 2009-2010, quan el Barça va arrencar amb penes i treballs un 1-1 de Stuttgart, venia d'un 8-1-1 amb set rivals entre els deu últims.

Amb comptades excepcions, Barça i Madrid van acabar classificant-se. Aquest cop, la dificultat és extrema. Abans del viatge a San Siro, el Barça va tornar a firmar un 8-1-1, i si bé sis dels seus contrincants estan entre els deu primers, l'avantatge blaugrana al liderat és el més ampli dels últims anys. Lliga i Champions es fan vasos comunicants en què retruny un avís que no és nou: la bicefàlia i l'eixamplament de diferències entre equips a les lligues perjudiquen a curt termini els clubs petits, però a la llarga potser també els grans. Sí, el Milan no és el líder a Itàlia, però lluita cada diumenge amb cinc equips més, en un mocador de set punts, per l'última plaça que dóna accés directe a la Champions, mentre d'altres compten les setmanes que falten per celebrar un títol.

stats