BARÇA

Una Supercopa que uneix els barcelonistes de dos continents

Tànger gaudeix amb la final malgrat alguns problemes en l’organització

La vella Tànger, aquell port de mar obert on escriptors nord-americans buscaven refugi als anys 50, on jueus, cristians i musulmans es barrejaven als anys 30 i on Antoni Gaudí estudiava aixecar-hi una capella es renta la cara de mica en mica després d’anys de decadència. Però als murs dels edificis on es van escriure novel·les ara hi ha grafitis de futbol, religió pagana en què gairebé tothom hi diu la seva. Tànger llueix banderes del Marroc a cada cantonada, però a cada balcó les antenes de televisió apunten cap al nord. Així, a la porta de l’estadi, desenes de joves esperaven periodistes de Barcelona que veuen per la televisió. Ja que no podien acostar-se a Messi, com a mínim alguns tornaven amb una selfie amb aquells que expliquen els gols de l’argentí.

Però si la gent de Tànger estava llesta per entregar el cor especialment a Messi, que en alguns moments rebia més càntics de suport que tot el Barça, la ciutat de Tànger no estava preparada per a una final com la Supercopa d’Espanya. “Quan es va jugar la Supercopa de França amb el PSG l’estadi no es va omplir i tot va anar bé, però amb el Barça és una bogeria”, deien dos joves que viuen normalment a Melilla mentre intentaven accedir a l’estadi sense entrada. “Tenim algú que ens entrarà”, deien amb aquella rialla de qui se les sap totes. “Ha faltat una mica de temps per preparar-ho”, s’excusaven des de la Federació Espanyola, intentant restar importància a les cues per entrar a un estadi que s’aixeca al sud de Tànger i actua com a metàfora de la ciutat, ja que no s’ha acabat. “Es va construir pensant en el Mundial del 2010, però finalment el Marroc va perdre aquella cursa contra Sud-àfrica. I l’estadi s’ha deixat així, amb la possibilitat d’aixecar noves graderies als gols el dia que el Marroc organitzi el Mundial”, explica el periodista Achraf Ben Ayad. Un estadi a mig camí entre els somnis i la realitat, com a recordatori que el Marroc vol ser protagonista al futbol i netejar la seva imatge a cop de talonari. Com a mig camí encara es troba el nou format de la Supercopa, una competició en què menys de 24 hores abans del matx es fan comunicats per deixar clares les normes. De fet, des de la RFEF s’admetia que aquesta Supercopa de Tànger, la primera a l’estranger, no serà l’última. “Reforça la marca del futbol espanyol, permet tenir beneficis i allibera el calendari amb un sol partit, és un bon negoci que agrada a tothom” es deia des de la RFEF, tot i que l’estadi no es va omplir de tot.

Bartomeu i Rubiales, riallers

A un dels gols de l’estadi, allà on un grup de sevillistes s’intentava fer sentir, el president de la RFEF, Luis Rubiales, va ser insultat, ja que el sevillisme segueix en peu de guerra perquè es considera perjudicat pel nou format de Supercopa, que, en canvi, s’ha rebut amb satisfacció a Can Barça. De fet, Rubiales va xerrar una bona estona amb Josep Maria Bartomeu, que va tenir temps per saludar els representants de les nombroses penyes del nord de l’Àfrica del Barça. Penyes satisfetes de poder explicar, amb el pas dels anys, que un cop van veure Messi jugant a casa seva. A aquesta ciutat que segueix provocant somnis orientals als occidentals mentre els seus ciutadans prefereixen entregar el cor a futbolistes occidentals, especialment a aquells que juguen a Espanya. És a dir, a tot just uns 15 quilòmetres al nord de Tànger. 15 quilòmetres que separen mentalment orient i occident. I, físicament, el nord i el sud. Són terres separades, però ahir una pilota es va convertir en un pont que unia els barcelonistes de dos continents. Luis Rubiales, segurament sense pensar en cap moment que ho faria, va acabar repartint felicitat pel nord de l’Àfrica i va fer brillar els ulls d’uns aficionats que van fer festa grossa.

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF