30/08/2018

Somiem?

2 min
Somiem?

No cal recordar el que passa amb l’alegria a casa del pobre. Per tant, gaudim del moment. La vida no és allò que pensem quan ja l’hem viscut. La vida és avui. I avui miro la classificació de la Lliga i l’Espanyol està en zona Champions. Gaudir-ne és un deure. I somiar, un dret.

Reivindico aquesta actitud perquè estic fart de tanta mediocritat i em rebel·lo. Però també perquè crec haver entès el missatge de Rubi: ens ho hem de creure, ens ho hem de passar bé. Doncs som-hi. Per mi no quedarà. Aquesta eufòria és perillosa, em pot dir algú. Més dura serà la caiguda, reblarà l’altre. Que ningú pateixi: la moderació, la modèstia, la falta d’ambició no ens han donat grans alegries. La meva proposta fora el camp és el model que planteja Rubi sobre el terreny de joc: alegria i un punt de risc. Algun dia això ens pot portar problemes, cert. Però, com recordava lúcidament Ricard Torquemada, el camí de sempre (sistemes defensius, prudència, allunyar la pilota de la pròpia porteria ràpidament) tampoc no ha sigut una font d’èxits. Dit altrament: venint d’on venim, el risc (a la grada i a la gespa) és molt relatiu. Però somio, també, perquè, més enllà de la classificació, l’equip ens està donant motius per fer-nos il·lusions.

Diumenge contra el València vaig veure cares de felicitat. Suposo que jo també en feia. I no sempre que hem guanyat un partit (que n’hem guanyat uns quants) n’he vistes. Ens va fer feliç el joc del nostre equip. Una felicitat fruit d’una certa màgia. Perquè jugaven els mateixos jugadors que la temporada passada. Però semblaven uns altres. Granero se’ns havia fet jove, Sergi Darder era el que prometia, Marc Roca ens feia consultar la seva clàusula, Mario Hermoso semblava Beckenbauer. I Javi López. No sé què dir de Javi López. Només demanar-li perdó en nom de tota l’afició: ja ningú podrà dir que no té nivell per jugar a l’Espanyol. Potser Rosales li prendrà el lloc, però respecte màxim pel nostre capità. Els únics que no van sorprendre van ser Diego i David López: són tan bons com sempre. Ara, però, no estan sols.

Estreno la temporada amb un article tan exagerat com la vida de Martín Romaña. Potser és per por de no poder-ne fer cap altre de tan optimista. En tot cas, si la cosa segueix pel bon camí -estic segur que sí: confiem en Rubi i que tancarem el mercat sense sorpreses desagradables- ja m’hi aniré acostumant i rebaixaré el to. De moment, espero que ho entenguin, estic en un núvol de felicitat futbolística. I no tinc cap ganes de baixar-ne.

stats