Simon Critchley: “Heidegger mirava futbol d’amagat, admirava Beckenbauer”
Entrevista al filòsof britànic
BarcelonaSimon Critchley (Hertfordshire, 1958) no es deixa entrevistar. Amb un escut del Liverpool a la solapa de la seva jaqueta, marca el ritme, pausat, i quan et distreus fa preguntes ell, portant la conversa al seu terreny. Catedràtic de filosofia a la New School for Social Research de Nova York, Critchley fa una aproximació filosòfica a les seves aficions, com la música de David Bowie i el futbol. Ahir va parlar de futbol i filosofia al CCCB amb Jordi Puntí.
La seva primera escola va ser el carrer. Després va arribar la universitat, on no se sol parlar de futbol...
Vaig arribar a la universitat amb 22 anys, era més gran que els altres estudiants. I vaig trobar-me que no estava de moda parlar de futbol. No estava ben vist. Així que vaig amagar-ho: era com un secret prohibit, una passió fosca, de la qual no parlava amb ningú. Mirava els partits sol... i només podia parlar-ne amb el meu pare. La major part de converses amb el meu pare eren de futbol.
¿La filosofia no hauria d’estar connectada amb la realitat? I la realitat és que el futbol és a tot arreu.
Els filòsofs volen sentir-se especials, superiors. Si parlen de cultura, ha de ser cultura de primer nivell. És una qüestió d’elitisme. A mi m’agrada la música pop, el futbol, així que al final vaig dir, foteu-vos, parlaré del meu món, la filosofia no pot viure allunyada del carrer. El futbol, per com s’organitza el joc, és d’esquerres, popular. Tot i que la manera d’organitzar el negoci és de dretes.
¿Heidegger tenia una televisió per mirar futbol d’amagat?
Sí, era així. Estava enamorat de Beckenbauer, i quan ningú mirava posava la televisió. Ho expliquen a la seva facultat.
I quan uneix filosofia i futbol, vostè?
Vaig conèixer l’artista Philippe Parreno, que havia fet un projecte anomenat Zidane, un portrait du 21e siècle, que consistia en posar 24 càmeres seguint Zidane durant tot un partit, amb banda sonora de Mogwai. Parreno em va demanar un text sobre les seves obres i vaig escollir el film de Zidane. I vaig adonar-me que podia escriure de futbol. Així, el 2010 vaig convertir una galeria d’art en un lloc on mirar els partits del Mundial. I quan van convidar-me a fer unes conferències a Basilea vaig decidir que parlaria del meu Liverpool, que jugava la final de l’Europa League contra el Sevilla. Estava segur que guanyaríem, però vam perdre. Així que vaig fer una xerrada sobre la derrota i la decepció. Va ser la primera conferència de futbol. I mira, ara em conviden a Barcelona. És com convidar un musulmà a fer xerrades a la Meca!
La seva xerrada tractava la decepció. A Barcelona ara no es porta bé, la derrota. Creiem que cal guanyar sempre...
Quan era un nen el Liverpool jugava a Segona, i de sobte es guanyava la Copa d’Europa cada any. Hauria de ser diferent. No acceptàvem la derrota, quan la derrota és gairebé més real que el triomf. Ser un aficionat vol dir estimar en el triomf i la derrota. Si segueixes un equip que sempre guanya, no ets un aficionat, ets una cosa diferent. Per ser un aficionat cal entendre la derrota. A la vida cal entendre la derrota.
Javier Marías deia que el futbol és un retorn setmanal a la infància...
Hi estic bastant d’acord. El que m’agrada de l’aficionat és que se sent lliure. Lliure per actuar com no ho pot fer durant la setmana. El meu pare era lliure, a la graderia: tenia fe, tenia ideals, tenia alguna cosa en què creure. A l’Anglaterra dels anys 70 ja era molt. És un joc, no és una cosa seriosa. ¿Però com que no és una cosa seriosa en puc parlar seriosament sense que m’importi si algú s’ofèn o no li interessa? No t’interessa? Perfecte, ho respecto, però jo seguiré cridant.
I parlant de futbol es parla de tot, no?
Cada dia el primer que faig és seleccionar articles de la secció d’Esports de The Guardian. Amb el futbol com a excusa, ara parlem de sexisme, d’homosexualitat, del capitalisme o de problemes com la depressió dels esportistes. A Anglaterra ara la gent parla de la qüestió catalana, ja que Guardiola porta un llaç groc.
Cap on evoluciona el futbol?
Ho ignoro, però no m’acaba d’agradar. El meu fill no accepta la derrota. Quan el Liverpool va perdre la final de la Champions amb el Madrid ell estava fet pols, insultava Ramos... Jo crec que mereixíem perdre. Res més. I un altre exemple és la lliga europea aquesta que volen crear, seria un drama, ens deixaria sense sorpreses com el Leicester campió de lliga, que la va guanyar amb un entrenador que era una broma, Ranieri, i un equip normalet. La lliga europea destruiria l’element popular del futbol. La sorpresa és magnífica. És bonic que el Betis guanyi al Camp Nou, oi? Qui és l’entrenador del Betis? Setién? Sembla un paio clarivident...
