Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Sets i onzes i cartes que no lliguen

La gran majoria de seguidors del futbol juguen a modelar el seu equip a partir del que observen sobre el terreny de joc. Les tertúlies i programes de participació radiofònica i les xarxes socials donen veu a aquestes propostes benintencionades. I quan s'apropa una cita revestida de transcendència com la de demà, tot es multiplica. Se suggereixen variacions tàctiques, es descriuen moviments de peces, s'apunta a jugadors de qui els aficionats discuteixen el rendiment. I, concretament aquests dies, es demanen extrems que obrin el camp i deixin entrar una escletxa solar al bosc. Es demana Deulofeu.

El debat suscitat al voltant de la promoció del jove de Riudarenes contrasta amb el poc soroll generat per l'ascens de dos extrems del B, Isaac Cuenca i Cristian Tello, aquest últim fill de Sabadell, on el seu representant i el de l'exarlequinat Cuenca, Josep Maria Orobitg, està establert. Quan el reusenc va debutar amb el primer equip barcelonista a Los Cármenes, el 21 d'octubre del 2011, s'havia alineat en 28 profitosos partits de Lliga amb el Sabadell, amb el qual va ascendir a Segona, i només en 6 amb el Barça B: quatre com a suplent i dos com a titular, els dos últims abans del seu debut sota les ordres de Pep Guardiola. En aquests 34 enfrontaments, Cuenca va aportar sis gols. Tello, per la seva banda, va estrenar-se a Primera el 28 de gener del 2012, contra el Vila-real. Fins a aquell dia, el del barri de Cifuentes havia disputat 39 partits de Lliga (8 sortint des de la banqueta) amb el filial, tots a Segona. La setmana abans, firmava davant del Xerez el seu novè gol amb el B. Tres mesos més tard, Cuenca i Tello es batien infructuosament davant d'Ashley Cole i Branislav Ivanovic en la fallida remuntada contra el Chelsea.

Gerard Deulofeu va debutar molt més jove que Cuenca i Tello (als disset anys) i amb un balanç tant o més escàs que ells: deu partits (set com a suplent) i un gol a la Divisió de Plata. Però a diferència dels altres dos extrems, que no van tornar a ser dirigits per Eusebio d'ençà del seu debut, Deulofeu va tornar al Barça B, i encara hi és. El selvatà, que comparteix agent amb Víctor Valdés (el madrileny Ginés Carvajal), ja ha assolit la seixantena de partits a Segona i, en el total de la seva carrera, frega la mitjana d'un gol cada dos partits. Però al primer equip, aquesta temporada, només se l'ha vist amb els grans en tres estones irrellevants contra l'Alabès, l'Spartak de Moscou i el Benfica.

L'extrema joventut de Gerard Deulofeu, que dimecres celebra el seu dinovè aniversari, els tòpics pecats que se'n deriven, exemplificats en l'expulsió a Ponferrada, i la manca de rodatge al primer equip fan arriscada, com a mínim, la seva participació en un tram determinant de la temporada, amb partits a caixa o faixa contra rivals de nivell avesats a duels d'aquest calibre. Caldrà esperar almenys a la tardor, però com bé em matisava en una conversa recent el company Xavi Torres, caldrà preguntar-se per què el talent superlatiu de Deulofeu no li ha servit ni tan sols per entrar mínimament en la dinàmica de treball del primer equip. En aquest sentit, fa la impressió que l'escala de progressió de Can Barça té algun graó que balla. En absència d'una competició adient perquè els futurs puntals del club comparteixin minuts de competició amb els grans, com la Copa de la Lliga anglesa (en què van debutar Cesc i Piqué), o fins i tot la renovada lliga de reserves, és lògic pensar que els tècnics encerclen un paquet de partits de Lliga i Copa que facilitin aquest rodatge. Però aquesta temporada, Marc Bartra, que va esvalotar el barcelonisme fa tres anys per un suposat interès del Reial Madrid, no ha estat titular en cap compromís de la Lliga. Quan va ser-ho contra el Celtic a la Champions no havia tingut cap minut prèviament. I, tot això, després de 75 partits dirigint la defensa del B.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF