Sergio González: “Era l’últim tren per tornar a sentir-me entrenador”

Entrenador del Valladolid

D’estar a l’atur i valorant opcions d’anar a la Xina a trobar-se que un triomf el pot situar líder provisional de Primera. La carrera professional de Sergio González ha fet un gir a Valladolid i avui es retroba amb el seu anterior club, l’Espanyol.

Fa un any i mig parlàvem abans d’un Dépor-Espanyol. Estaves sense equip i amb dubtes. Mira’t ara.

El futbol no saps mai per on et sortirà. És com Messi. No saps si et sortirà per l’esquerra o per la dreta. Com més penses que s’acostarà a porteria, no t’apareix. Quan veus que no surt res vas perdent força de voluntat. Però va sorgir l’opció d’anar a Valladolid i l’estem aprofitant. No era fàcil apostar-hi. Familiarment va ser arriscat -estava a tres setmanes de ser pare-, i esportivament no sabíem com aniria. Era el meu últim tren per tornar a sentir-me entrenador.

I que lluny que t’està portant, aquest últim tren! Tot i que quan vau perdre en l’estrena contra l’Sporting es van multiplicar els dubtes sobre la teva elecció.

Sí, els dubtes van molt amb el futbol. Feia molt de temps que no entrenava i la gent no entenia la meva vinculació amb el Valladolid. I al minut dos encaixem un gol i no fem els canvis que l’afició pretenia. Però vam intentar posar les bases del que després ens havia d’ajudar, i l’equip es va adonar que es podien fer coses importants. El que va venir després va ser el camí somiat.

És el resum d’aquest any. Uns primers partits de ser ferms i encaixar poc o res, i tot canvia a Balaídos: aneu 3-1 i acabeu empatant. I des de llavors, tot victòries.

"Contra l’Alabès es van encendre una mica les alarmes, es va obrir una petita fractura en el formigó que havíem construït"

De vegades el futbol és difícil d’explicar. No saps per què passa, però passa. Vam començar competint molt bé a Girona, contra el Barça i a Getafe. El contraatac del minut 93 de l’Alabès va encendre una mica les alarmes, es va obrir una petita fractura en el formigó que havíem construït. Després, a Vigo, amb el 2-0, l’equip va demostrar les ganes que té, l’oportunitat que està vivint de ser a Primera. Aixecar aquell partit ens va fer fer un clic per acabar de tenir confiança.

Parles molt d’això amb els jugadors? Que és un any d’aparador per a ells?

Som un cos tècnic al qual ens agrada molt el diàleg. Ens agrada estar a prop dels futbolistes, veure les sensacions que et transmeten i les que tu els pots donar. No soc de buscar un moment concret, de citar-los al despatx per convence’ls de res; és qüestió de trobar cada racó, a l’escalfament, mentre estires, en una acció a pilota aturada. Amb naturalitat. Ens agrada la normalitat, que el jugador ens senti a prop i fer grup.

El Valladolid-Espanyol serà justament això, un partit de tècnics normals.

Serà un partit que em satisfà moltíssim. Els dos som entrenadors humils, de perfil baix. Rubi fa més anys que entrena que jo, hem anat coincidint a l’Espanyol i ens coneixem a través de terceres persones. M’alegro molt que li vagi bé. Tenim un estil ofensiu, als dos ens agrada tenir la pilota. Ell potser amb un punt més de combinació i amb un altre esquema; jo he de ser més vertical.

Perquè vols o perquè és al que t'obliga l’equip que tens?

El nostre ADN ha de ser fer-nos forts al darrere, perquè això ens permetrà tenir prou confiança per atacar després. Equilibrar-nos bé i tenir disciplina ha de ser la nostra base.

¿Estan guanyant valor els equips que s’organitzen bé defensivament?

"Abans, si des del porter la tiraves amunt semblava que anaves en contra del futbol"

Va per modes, i ara sí que sembla que l’equip que està més replegat, que no et deixa espais i que et va convidant a prendre-t’ho alegrement, després et provoca una pèrdua i et fa mal. Com que el nivell físic dels jugadors ara és tan alt, amb dos o tres tocs fas una transició bona. Abans, si des del porter la tiraves amunt semblava que anaves en contra del futbol. Ara pots jugar una pilota llarga, aprofitar la segona jugada i, a partir d’allà, jugar. El més important per a un entrenador és conèixer quines situacions potenciaran les qualitats dels seus futbolistes, sobretot als equips amb menys potencial.

Què suposarà el partit per a tu?

Serà un partit bonic perquè ens enfrontem a un dels equips que m’ha marcat més, però no serà tan especial perquè seré a Zorrilla, que és casa meva. Serà més impactant quan tinguem la sort, que tant de bo, d’anar a Cornellà. Primer, perquè voldrà dir que encara seguim fent bé les coses, i segon, perquè tornes a casa i has d’anar al vestidor visitant i veus els treballadors de tota la vida. La càrrega emocional quan hi vegi l’afició de l’Espanyol serà molt forta.

Tens molt present la possibilitat que potser a la segona volta les coses hagin canviat. Hi penses gaire?

M’agrada ser prudent. Vull disfrutar del moment, i això els demano als jugadors i a l’afició, però els entrenadors no podem sortir del guió. Això va per ratxes, i de vegades no saps ben bé com venen o se’n van, perquè el futbol és capritxós. Tampoc vull tallar l’emoció a ningú, però amb tranquil·litat.

Ronaldo ha dit que es posarà una mica en forma per dir-los quatre coses als davanters.

Ajuda que el president sigui Ronaldo?

La seva arribada ha tingut un impacte extraordinari per al club, i a nosaltres ens va renovar. En un món que mira a curt termini, ell ha valorat la nostra feina i hem notat la seva confiança.

La confiança que, si fes falta, ell sortiria a fer uns quants gols.

Tant de bo! Ha dit que es posarà una mica en forma per dir-los quatre coses als davanters. A veure si és veritat!

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF