No és cap novetat que el Barça utilitzi els seus homes de banda com a paranys per als rivals amb l'objectiu de buidar la zona interior i dificultar-los les ajudes defensives. És el camí més natural i més senzill per construir l'escenari perfecte perquè llueixin Messi, Cesc, Iniesta i Xavi i el seu rondo pel mig. Amb els matisos propis de cada partit, el Barça sempre procura explotar al màxim les seves bandes quan, com ahir a Santander, surt d'inici amb dos extrems clars com Pedro (o Adriano) i Cuenca (o Tello). Hi ha dies que ho fa per donar-los un protagonisme més clar i en d'altres, com ahir davant el Racing, el seu rol ha de ser molt més secundari, molt més indirecte.
Rigor posicional sense floritures
El canari i el del filial van saber respectar la seva limitada funció, i de la seva disciplina tàctica van néixer triangulacions netes entre Messi, Cesc i Iniesta a tres quarts de camp que van acabar desfent el Racing per dins. Sempre enganxats a la banda i amb gestos tècnics senzills, sense exageracions ni regatejos estranys, els dos futbolistes van estirar la línia defensiva càntabra i la van obligar a ocupar posicions molt endarrerides. L'efecte, com és habitual, era una muralla espessa que esperava el Barça recollida davant de la frontal de l'àrea.
El Racing, dins de les seves possibilitats, va intentar trobar alguna manera d'atacar però no va poder oferir gaire més que la bona voluntat de Babacar, sol en punta. Intuint aquest plantejament tan poc atrevit, Guardiola va sortir amb Busquets de central. L'aposta pel de Badia era clara: no estaria gaire exposat en defensa perquè, ben escudat per Mascherano, podria dedicar-se a donar joc i treure la pilota neta des de camp propi per fer-la arribar de pressa i en bones condicions a Xavi i companyia perquè organitzessin els atacs.
La teòrica línia de quatre defenses, que per moments va ser una línia d'un sol home, la completaven Puyol i Alves, que ahir més que defenses van ser migcampistes. Els dos laterals van poder avançar la seva posició amb alegria, sense patir gaire per controlar les incursions de Munitis i Arana. La presència relativament estàtica de Pedro i Cuenca en profunditat no els va permetre desdoblar-los i arribar fins a la línia de fons com fan altres dies, però sí que van poder generar algun dos contra un interessant en banda.
Dues vies de desequilibri
Tot i dominar el ritme de joc i la possessió, al Barça li va costar tancar el partit per falta de punteria, com si tota l'efectivitat s'hagués acabat dimecres contra el Bayer Leverkusen. El partit dels blaugranes, però, va ser bo i els automatismes ofensius es van executar amb correcció, tret d'abusar de la passada vertical: si Iniesta oferia un moviment en curt per rebre la pilota i intentar accelerar el joc amb alguna conducció verinosa, Cesc s'allunyava per envair alguna zona lliure prop de l'àrea. En paral·lel, Messi visualitzava camins amb parets, rutes per trepitjar l'àrea i rematar, encara que fos amb la sola de la bota i amb el cul a terra.
El Barça va acumular en tot moment molts homes a camp rival i, malgrat que no era fàcil trobar espais, va saber conviure entre tanta gent per gaudir de bones ocasions de gol. Va acabar guanyant 0-2, i amb un penal justet, però hauria pogut guanyar de més, i millor.
