Publicitat
Publicitat

CAFÉ BAVIERA

Segur que han tornat?

Carles Capdevila és un periodista amb sort. Que el dia que debutes com a director de diari, el Barça li clavi un 5 a 0 al Reial Madrid, a part de regalar-te la portada somiada, ha de marcar el teu destí. Després de la remuntada que aquesta generació de jugadors es devia a ella mateixa -i de retop a tots nosaltres-, el director de l'ARA va tenir una idea brillant. La nit de dimarts va demanar als lectors del diari que juguessin a suggerir el títol de portada. La interactivitat -digna de tesi doctoral- va ser massiva, instantània i agraïda. El mateix Carles deia ahir que repetiria aquest exercici de dibuixar la portada a mitges amb els fidels de l'ARA. Li suggeriria que no tan sols ho faci en notícies futbolístiques, sinó quan l'aposta d'obertura sigui la Sánchez-Camacho, la prima de risc o l'episodi d'espies que encara queda per sortir.

Finalment i democràticament, el titular de portada va ser "Han tornat". No hi estic gaire d'acord. No han tornat, perquè no havien marxat mai. És veritat que Carles Puyol va fer una piulada, que ara sembla paraula de Déu, que deia "Tornarem", però afirmar que "han tornat" em sembla una expressió injusta amb els jugadors que avantatgen en 13 punts el segon classificat a la Lliga (mai vist arribats a aquest moment del campionat) i que a la Copa del Rei han estat eliminats per un equipàs com el Reial Madrid, amb dos arbitratges que van perjudicar el Barça tant a l'anada com a la tornada. A part del penal no xiulat de la tornada, a Chamartín el Madrid ens empata Varane després d'un córner que no ho era i a Cristiano Ronaldo li perdonen una targeta groga de manual (per una entrada a Alves) que hauria impedit que el portuguès jugués i s'exhibís en el partit de tornada. No em queixo. Ho constato. Miro d'aparcar les rebequeries de bufanda i miro d'escriure amb objectivitat. De fet, en l'anàlisi publicada aquí dijous passat, a la pregunta de "Què li passa al Barça?", donàvem una raó fonamental: la falta d'intensitat (la progressiva pèrdua de velocitat amb pilota, i la decreixent pressió sense pilota). Després, apel·làvem a la sort. La fortuna que el Milan rematés al pal amb 1 a 0, la mala sort que l'àrbitre de San Siro no veiés les mans italianes en el seu primer gol, la sort que en la remuntada el linier no veiés que, en el 2 a 0, Messi va rebre la passada d'Iniesta sortint de l'orsai. El penal no assenyalat sobre Pedro, les possibles mans de Piqué… Qualsevol d'aquestes decisions, xiulada al revés, hauria pogut canviar el partit i l'eliminatòria.

Els detalls

Aquest equip, tot i l'absència de Vilanova, no ha marxat mai. El futbol, però, són detalls. I l'àrbitre n'és un de tan important que, sense voler-ho, aconsegueix que passin coses com que el Manchester United, per primera vegada a la història, caigués eliminat després d'un 1 a 1 de l'anada; o que el Madrid es classifiqués, per primera vegada a la història, després d'empatar a 1 el partit del Bernabéu; o que el Barça hagi estat el primer equip en 23 anys de Lliga de Campions que remunta un 2 a 0 advers. Que per primera vegada Messi aconseguís marcar un gol, i dos, de jugada a un equip italià, això, més que un detall, va ser una qüestió d'orgull.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF