MOTOR

Sebastià Salvadó, un dels grans prohoms del motor català

Va ser clau en el naixement del Circuit de Catalunya de Montmeló

JOSEP LLUÍS MERLOS
JOSEP LLUÍS MERLOS Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna

Independentment de la seva qualitat com a pilot, una de les característiques més valorades del bicampió mundial Carlos Sainz pels aficionats catalans al món dels ral·lis ha estat sempre la seva militància al Reial Automòbil Club de Catalunya; un fet que va ser possible gràcies a l’obstinació de qui va presidir aquesta entitat durant molts anys: Sebastià Salvadó. Per això, quan es va conèixer la mort d’un personatge tan cabdal per a l’esport del motor, la reacció del madrileny a través de les xarxes va ser tan emotiva com encertada: “Un cavaller, un bon home que estimava les carreres. Algú a qui estimava gairebé com un pare”.

I és que, més enllà del seu èxit com a president del RACC durant tres dècades –ja explicat en altres pàgines d’aquest mateix diari–, Sebastià Salvadó ha estat com un autèntic pare per a l’esport del motor, no únicament a Catalunya sinó també al conjunt de l’Estat.

Davant la inoperància de la majoria dels presidents de les federacions catalanes d’automobilisme i motociclisme durant molts anys, la seva va ser durant molt de temps la mà que va moure l’activitat dels pilots locals. Noms com Pérez Sala, Fermí Vélez, els germans Gené o els Espargaró, Pedro de la Rosa, Oriol Servià, Sito Pons, Toni Elías, Emili Alzamora, Marc Màrquez i tants i tants altres tenen molt a agrair-li.

Però sobretot són, som, els aficionats de base els que més en deute estem amb ell. Salvadó, pilot d’èxit en la seva joventut, tant de cotxes com de motos (va ser el primer guanyador de la història del Ral·li Catalunya), va saber enllaçar amb elegància infinita el llegat de pioners com Paco Godia amb la contundència del seu antecessor al RACC, Salvador Fàbregas.

Salvadó va tenir l’audàcia política de connectar amb l’encàrrec de Juan Antonio Samaranch per recuperar la F1 a Catalunya, després del tancament de Montjuïc, i saber-lo descodificar amb prou astúcia per convèncer gestors de tarannà ideològic ben diferent que era una necessitat imperiosa construir un circuit permanent. Sense ell, amb la complicitat de qui aleshores era el secretari general d’Esports de la Generalitat, Josep Lluís Vilaseca, la instal·lació de Montmeló no hauria arribat a existir mai.

I sense una capacitat de seducció infinita que va enamorar el mateix Bernie Ecclestone, la Fórmula 1 no s’hauria perpetuat en aquest indret amb la solidesa que ho ha fet fins al dia d’avui.
Sorneguer de mena, foteta fins al límit i confés seguidor de l’Espanyol, era capaç de portar qui fos a la llotja del Camp Nou si l’objectiu era convèncer-lo d’alguna cosa, perquè gràcies a la seva capacitat negociadora l’esport català del motor ha aconseguit èxits a un preu molt per sota del mercat.
La seva visió va fer que s'envoltés dels més preparats per a cada ocasió. Com Joan Moreta a les motos, Carmelo Ezpeleta per posar en marxa el Circuit, Aman Barfull per consolidar el Mundial de ral·lis a Catalunya, o Josep Mateu com a successor i responsable de la modernització del RACC actual.

El pròxim GP de F1 al Circuit té el deure de retre-li un més que merescut homenatge.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF