El Barça en té prou jugant a mig gas per deixar grogui el Roma (4-1)

BarcelonaLa fortuna va picar l’ullet al Barça en un partit estrany en què l’equip d’Ernesto Valverde va posar peu i mig a les semifinals de la Lliga de Campions. Un duel estrany perquè un Barça difícil de reconèixer, sense el control i l’encert d’altres dies, va col·locar contra les cordes un Roma (4-1) que per moments va somiar arribar amb vida al partit de tornada a la ciutat eterna, però va acabar penalitzat per dos gols en pròpia porteria i la falta d’encert ofensiu. No va ser la millor posada en escena del Barça, però l’equip blaugrana és tan superior que sense sentir-se del tot còmode es va treure de sobre la resistència d’un rival que va fer les coses bastant bé. Però ni així va aconseguir fer mal al Barça, que continua avançant amb pas ferm cap a la final de Kíev.

Va ser un partit estrany en una nit estranya, amb una graderia reivindicativa políticament però freda emocionalment, com donant per fet que el seu equip no fallaria. I no va fallar, malgrat que Valverde va remoure l’equip amb una modificació tàctica que en alguns moments va provocar dubtes en un Barça que va jugar sense alegria, sense consistència, però ni així va donar la sensació de patir. A més, la moneda, sempre que s’elevava al cel, mostrava la cara a un Barça que hauria pogut rebre més gols, però en canvi en va fer quatre sense acabar de trobar camins per atacar amb comoditat.

Una nit estranya, perquè no semblava un partit de quarts de final de la Champions. El barcelonisme de tant en tant és víctima dels seus èxits, d’anar molts anys amb la panxa plena. Així com costa vendre entrades per a una final de Copa convertida en una sana rutina, el partit d’anada d’uns quarts de final de la Champions va arribar sense cues a l’estadi, sense gaire ambient. El partit va començar amb fredor tant a la graderia com a la gespa, i es va anar animant de mica en mica, a mesura que tothom es va adonar que era un partit vital, en el qual no obrir els ulls podia significar despertar-se en un malson imprevist.

Va ser un partit estrany perquè el Barça va decidir explorar camins per on abans no havia transitat, amb una aposta de Valverde que va facilitar la feina als romans durant la primera part. El Barça va topar amb un equip que sap cuidar la pilota i que es tancava bé en defensa, però també topava amb els seus propis dubtes a l’hora de portar a la pràctica la proposta d’un entrenador que va deixar fora de l’equip titular Ousmane Dembélé, apostant per un 4-4-2 nou de trinca, amb Semedo per la dreta i Sergio Roberto al mig del camp. L’aposta no va acabar de rutllar, amb poca fluïdesa en el joc i moltes fases en què la falta d’autoritat blaugrana va permetre al Roma anar tocant la pilota i reclamar dos penals dubtosos, un sobre Dzeko encara amb 0-0 i un altre sobre Pellegrini just després del gol de De Rossi en pròpia porteria.

Malgrat carregar el mig del camp amb més homes, amb capacitat per moure la pilota, amagar-la i allargar la possessió, el Barça semblava capficat, sense imaginació, sense aconseguir fer de l’esport un art per treure de polleguera un Roma molt ordenat que sabia tancar dins una gàbia Messi sense fer-li faltes. L’equip de Di Francesco, construït per ser ofensiu a la lliga italiana, però conscient que al Camp Nou es tractava de sobreviure, intentava estirar-se quan podia, però sempre topava amb l’autoritat de Piqué i Umtiti, i amb la capacitat de rectificar de Semedo, bastant actiu. Sense Nainggolan, no recuperat de la seva lesió al mig del camp, Di Francesco va donar galons a Pellegrini, i el Roma va anar passant minuts sense prendre mal, mirant com el Barça anava perdent pilotes lluny d’un Alysson que només va acabar batut quan De Rossi, en emergència, es va disparar un tret al peu. Metàfora del partit: el Barça marcava perquè un jugador italià havia aconseguit arribar a temps a la pilota. Però en aquest cas, equivocant-se de direcció.

L’equip de Di Francesco va intentar sorprendre el Barça sortint amb força a la segona part: als 50 segons, Perotti, tot sol, va perdonar el que havia de ser el gol de l’empat. Llei no escrita del futbol: quan perdones acabes escaldat. Pocs minuts després, en una centrada, Manolas, intentant evitar la rematada d’Umtiti, es va fer el segon gol local. Era un escenari tan estrany, com si fos un guió futurista en què no entens la meitat del que passa, que el Roma va començar a crear ocasions, algunes de prou clares, i el Barça hi contestava marcant gols estranys, perquè el tercer ho va tornar a ser: normalment, quan el porter adversari deixa la pilota morta dins l’àrea, no la remata un central rival, com sí que va fer Piqué.

El 3-0 semblava deixar-ho tot sentenciat, però Di Francesco s’ensumava que el resultat no explicava la realitat, que el Barça no estava fi, i amb tres canvis va començar a pressionar fins que Dzeko, després de dues intervencions de Ter Stegen, va marcar el gol que feia justícia al partit dels romans. El bosnià va aconseguir finalment batre el porter alemany, que ja feia hores extres, un gol que canviava del tot el guió, perquè el 3-1 no era un mal resultat per als romans. Valverde, que s’ho havia mirat sense reaccionar, va haver de buscar solucions traient del terreny de joc Iniesta i Sergi Roberto i posant-hi Denis i André Gomes, i va trobar com a premi el 4-1 de Luis Suárez per endreçar un partit en què mig Barça va demostrar ser més que tot Roma.