Roger Guasch

Perfil del director general de l’Espanyol

Del Liceu a l’Espanyol. Aquest trajecte empresarial a primers del segle passat seria tan estrany i sobtat com va ser-ho per a la societat civil catalana la Pedrera de Gaudí. Actualment, vist des de fora i analitzat amb cura, no ho és tant. Al final, les dues institucions comparteixen alguns reptes en la societat de l’entreteniment. La biografia del Roger comença més a prop del Liceu que de Sarrià. Allà, al seu Barri Gòtic natal, tot just a unes passes del carrer Rauric, on va créixer i on encara se sent com a casa, recorda que amb la colla de quan era petit, quan hi havia òpera, anaven a veure com la gent adinerada entrava al Gran Teatre.

Retorna al barri habitualment per veure part de la seva família i els amics de la infantesa que encara hi viuen, això l’ajuda a no renunciar a les seves arrels i a tocar de peus a terra. Posa èmfasi en aquest origen humil com a part del seu aprenentatge vital, però també en un pare professor que va cultivar la curiositat de l’aprenentatge com l’eix vital del petit Roger. Si l’analitzem com a gestor, no és el típic executiu que penses trobar-te als despatxos d’un equip de futbol, però tampoc era el perfil de directiu que els factòtums del bel canto esperaven topar-se a la institució de la Rambla.

Ni és un boig del futbol, ni ho era de l’òpera, però justament aquí és on rau el seu valor diferencial per a les institucions i per a qualsevol altra companyia que pugui dirigir. És un incrèdul amb molta credibilitat, un tipus molt racional treballant per a negocis emocionals. De cop i volta ha vist que el seu client passava de ser un burgès de Diagonal cap amunt que gaudia de l’espectacle amb un silenci sepulcral i amb el mòbil en mode avió en una llotja daurada i envellutada, a un altre que arriba disposat a cridar durant noranta minuts en una cadira de plàstic injectat i que mira el VAR amb el dispositiu mòbil. De Salvador Alemany a Chen Yansheng, de Pons a Rufete, de Kauffman a Borja Iglesias, del Cercle a la Grada Canito, de la Rambla a Cornella-El Prat, les distàncies no són quilomètriques, són siderals. Doctor enginyer químic del Químic de Sarrià, que no és un lloc qualsevol, utilitza l’enginyeria per a la gestió empresarial i la química per cultivar les seves relacions, que alguns cops generen reaccions químiques a tercers amb efectes secundaris.

Quan converses amb ell, puntualitza el valor del seu doctorat per sobre dels estudis de química, perquè considera que el doctorat és una trajectòria interpretativa cap a la recerca del positivisme. És un persona d’acció que utilitza el seny per analitzar les tres jugades posteriors a moure un peó. Un inquiet reflexiu al qual li cal aixecar-se de la cadira del seu despatx cada 45 minuts, el que dura una part d’un partit, per voltar i trencar amb la rutina del que estigui fent. Home tant d’etapes com de passions, agafa distància per estructurar el pensament, però el cor el vincula amb els projectes, les persones i les institucions per a les quals treballa molt més del que es podria pensar. És una persona de compromís però de projecte, que entén en primera persona que les empreses perduren però que les persones han de passar i mai aferrar-se al càrrec. És un agnòstic convençut de la seva capacitat gestora i analítica que se sent molt còmode amb els reptes. Els vocables fàcil o popular no tenen cabuda en el seu imaginari de solucions empresarials, en què prefereix l’estratègia a la tàctica per arribar al port que toca, encara que en el rumb triat trobi onades gegantines i ventades tempestuoses.

Utilitza metàfores tan simbòliques com colpidores per explicar aquelles situacions empresarials que cal sintetitzar didàcticament. En aquests moments és quan comunicativament porta a dins el mestre d’escola que va ser el seu pare, per intentar transmetre conceptes. Per exemple, un botó en una analogia que fa servir sovint últimament: li agradaria veure el seu Espanyol com una impala que tothom mira en un semàfor quan es para al costat, encara que condueixi una BMW o una Harley. Si els periquitos accepten que el seu director general no té cap dels set cognoms periquitos, i li donen temps, estan en bones mans. El matís entre un Espanyol gran o un gran Espanyol és al seu cap i pot explicar-lo en qüestió de segons. Està convençut que la marca Espanyol es reforça amb la marca Barcelona, i que cal unir-les per internacionalitzar-ne la projecció i donar-li visibilitat. Buscarà en el pla estratègic no defugir la paraula Europa com a objectiu cada cop que costi dir-la des de la direcció esportiva o des de l’afició. No tinc cap dubte que està en l’All-Star dels gestors de la Lliga de les Estrelles, fins i tot m’atreveixo a dir que podria ser-ne l’MVP la temporada vinent quan demostri la seva dinàmica de joc. El terme maximitzar és molt diferent d’optimitzar, i ell personalitza l’obsessió de transformar per no quedar-se estancat en l’ahir o l’avui; ho fa palès expressant-se sempre en temps verbals de futur.

S’escapa a l’Empordà per mirar Barcelona des de la distància i buscar, des de la calma que atorga la terra de Pla i la banda sonora de Llach, la fórmula de l’èxit empresarial. Enamorat del seu país petit, se submergeix habitualment en la lectura de perfils biogràfics de catalans que li aporten matisos vitals i genètics. La família és la seva font d’estabilitat en un món tan inestable com ho són els negocis en època de canvi i crisi. La seva relació amb els fills, que algorítmicament tenen nom de xampany (Paul Roger), l’omple de generositat. Acostarà els futbolistes tant com pugui als aficionats per demostrar que el futbol viu del públic i que una altra forma de ser celebritat és possible. L’inconformisme i la gestió professional estan garantides a Cornellà-El Prat mentre ell hi sigui. Els periquitos van fer un fitxatge de luxe per als seus despatxos.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF