Tretze anys després de veure el seu primer All-Star per televisió, Ricky Rubio és un dels grans protagonistes del Cap de Setmana de les Estrelles, que ahir a la nit va començar a Houston. Als 22 anys, el base s'ha convertit en una de les grans icones de la NBA.
Ricky, com t'estàs trobant?
Millor, estic més còmode i més bé físicament. Jugo amb més confiança i puc atacar més la cistella. La lesió del genoll ja està gairebé oblidada i això m'ajuda a ser més agressiu i a gaudir una mica més del bàsquet.
Aquí ens va sorprendre no veure't a la primera llista per disputar el Rising Stars Challenge de l'All-Star.
No havia demanat descansar, però quan va sortir la primera llista havia jugat pocs partits i és una mica lògic que no hi fos. Havia tingut els minuts limitats i tampoc estava jugant bé. És normal, hi ha una bona generació de jugadors joves i tampoc hi havia gaire lloc per a tothom.
Quins records tens de l'All-Star?
És un esdeveniment molt bonic de veure, i quan era petit em quedava a seguir-lo sempre per televisió. El primer concurs d'esmaixades que recordo és el de Vince Carter. També tinc a la memòria alguna jugada de Jayson Williams, al partit dels joves. L'any passat vaig tenir la sort de viure'l i és un espectacle que reuneix moltes llegendes del bàsquet. Viure un All-Star de la NBA des de dins no té preu.
Ara rius més, però la recuperació no ha sigut senzilla.
He tingut molts moments difícils, com per exemple veure la final dels Jocs Olímpics des de fora. La sensació no és fàcil: tens un partit així i no el pots jugar. És dur. També he passat moments en què el genoll em feia mal i tenia la sensació de no avançar. La càrrega de treball és molt gran i no sempre veia els resultats, però al final l'amor al bàsquet sempre acaba guanyant i vas endavant.
Abans d'anar a la NBA vas treballar molt el tir, i es va notar. La lesió no t'ha deixat progressar en la mateixa direcció.
Sí, però no és una qüestió de confiança. No tenir força a les cames dificulta l'execució del tir, però a poc a poc em vaig sentint més còmode. És qüestió de temps, i a mesura que vaig millorant físicament això es nota en tots els aspectes del meu joc, des de la defensa fins al tir.
Quan creus que tornarem a veure la teva millor versió?
Tant de bo ho pogués saber jo. Crec que això anirà venint i a poc a poc m'aniré sentint més còmode. De moment puc dir que cada vegada les sensacions són millors i que l'evolució és molt positiva.
Què has après de tot aquest temps que has estat allunyat de la dinàmica del primer equip?
Sobretot a tenir molta paciència, perquè és molt necessari. Córrer és dolent per a la recuperació. Ho he aprofitat per veure molts partits de bàsquet i he après moltes coses de la resta de companys. També m'ha servit per valorar cada moment, cada entrenament i cada partit.
Et feia molta il·lusió jugar els play-off de la NBA i serà molt difícil. ¿És impossible?
La classificació se'ns està complicant. Encara tenim opcions, però cada vegada és més difícil. No és per posar excuses, però l'equip ha tingut molts problemes de lesions i això ha afectat la nostra regularitat. El que importa és que els Timberwolves tenen un projecte i una bona base per seguir construint coses importants. Mentre tinguem opcions, hem de seguir lluitant i no podem renunciar al que queda de temporada. Som un equip a l'europea i això ajuda a fer un bàsquet alegre i intel·ligent. Hi ha jugadors com Andrei Kirilenko, Luke Ridnour i Alexey Shved que entenen molt bé el bàsquet, i això hi ajuda. Només ens falta tenir un parell més de jugadors que ens ajudin a fer el salt per aconseguir disputar el play-off .
Heu jugat uns quants partits sense Rick Adelman. Com es gestiona treballar sense l'entrenador?
És difícil, perquè no estàvem en un bon moment de joc i en aquests moments sempre busquem el suport del nostre entrenador, que és veterà i sap moltes coses. Saber que no el tens amb tu és complicat, però l'staff és molt bo i ha seguit treballant en la seva línia. A més, no han perdut el contacte amb ell.
El Barça de futbol està en una situació semblant, sense Tito Vilanova.
Sí, i segur que el troben a faltar perquè l'entrenador és qui aporta tranquil·litat. Quan hi ha una dificultat, saps que el pots mirar i confiar en ell. Hi ha el risc de caure en la desconfiança, però per això hi ha els entrenadors ajudants i la resta de l' staff , que ha seguit fent una feina excel·lent.
Quina opinió tens del nou seleccionador, Juanan Orenga?
Potser no és un tècnic amb un gran nom, però aporta molta il·lusió i té molts coneixements. Ajudarà a fer que el grup agafi il·lusió i entusiasme per disputar aquest Europeu. És un entrenador que ha sigut jugador i això sempre va bé, perquè ens entén. A més, forma part d'aquest grup des de fa cinc o sis anys. No arriba de nou, sinó que es dóna continuïtat al projecte. Si el genoll i les lesions em respecten, sempre estaré a punt. M'agradaria tornar a la selecció després d'haver-me perdut els Jocs Olímpics, però el requisit és evident: estar bé físicament.
