AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR

Reyes i els ídols

No podem permetre menys que l’opinió pública converteixi esportistes foscos en màrtirs

Soc molt poc mitòman. De fet, mai he tingut ídols dins del món de l’esport. Sí admiració, per descomptat. L’únic autògraf que vaig tenir de petit em van empènyer a demanar-lo els meus pares en un viatge a Menorca. A l’Epi. Jo em moria de vergonya per molestar aquell gegant que sopava tranquil en una terrassa i aquell gargot en una factura d’una caldereta no em deia res. Al contrari, fins i tot m’incomodava.

Potser per això, per com entenc la relació amb aquells a qui la multitud eleva a l’Olimp massa sovint, m’ha costat molt empatitzar amb la gent, Federació inclosa, que s’ha bolcat amb homenatges i missatges acrítics amb José Antonio Reyes. L’ex del Sevilla va morir circulant a més de 220 km/h. Va matar un familiar i en va deixar un altre en estat greu. I no era el primer cop que volava per la carretera després d’entrenar-se. Els radars en donen fe.

Òbviament, no soc ningú per dir quins models ha de tenir cadascú, ni amb quina intensitat li han de brillar els ulls quan té davant un esportista famós, ni el nombre de pulsacions permeses quan apareix el seu ídol a la televisió. Hem construït un món que viu d’això. Però sí que crec que la societat, inclosos mitjans i institucions públiques i fins i tot privades, com són els clubs, tenim una responsabilitat a l’hora de construir referents. Perquè ajudaran a modelar els que venen per darrere. Està clar que tothom té dret a equivocar-se. I segurament s’ha de saber valorar el llegat d’un esportista per com competeix sobre la pista. Però, precisament per la capacitat d’influència i atracció que té l’esport sobre tots nosaltres, especialment els més petits, no podem aïllar l’esportista de la persona quan l’intentem dimensionar. I encara podem permetre menys que l’opinió pública converteixi esportistes foscos en màrtirs o els blanquegi amb relats acrítics, embolcallats en uns colors o unes bufandes. No podem deixar tota la feina al Santi Giménez i el Malcolm Otero i els seus Il·lustres execrables.

Circumscriure la vida d’un esportista només als moments de glòria sobre el terreny de joc permet contemplar contrasentits deplorables, com que un club amb uns valors tan definits com el Barça hagi de conviure amb la ignomínia de veure com la samarreta d’Urdangarin segueix penjada al capdamunt del Palau. L’esportista ha de ser etern també pel que fa fora de la pista, fins i tot després de penjar les botes, si no els nostres fills veuran normal posar-se a 220 km/h per la carretera. Reyes ho feia i tothom l’ha acabat aplaudint.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF