Res no canvia

Fa 132 anys que sempre comença el mateix dia. Sis setmanes abans del primer dilluns d’agost es converteix en el primer dia de torneig. Vol ser el far que demostri que és l’esdeveniment pioner. No és un Grand Slam més, vol ser l’essència del tenis, on i com es va crear. Els anglesos són així, molt seus. Res no canvia si no hi ha una raó important que els obliga a fer-ho; cal conservar totes i cadascuna de les tradicions. No cal anar a l’All England Lawn Tennis Club per adonar-se’n. És l’únic gran torneig que se celebra en un club privat i altament elitista, amb 18 pistes de gespa (en tenen 8 de terra batuda que amaguen durant el torneig) i tan sols 500 membres. Arribar-hi és una petita peregrinació, tan bon punt surts del metro, a la parada que té el nom del torneig, les cases de l’època victoriana situades en un barri molt, però molt, benestant, són una declaració d’intencions: a Wimbledon res no canvia, i et recorda que el tenis era un esport de classes altes. Tot just arribes, el personal del torneig, sòbriament vestit amb barret, americana, camisa i corbata verda i púrpura són símbol de l’elegància anglesa, res de samarretes o polos típics del look relaxat en què vivim. Per als jugadors, el color blanc, amb el qual s’havia jugat sempre, és obligatori; cap alternativa per a les marques comercials que intentin desnaturalitzar l’elegància original. Fins i tot, sorprenentment, els cambrers a la instal·lació són anglesos. Sorprèn perquè cap cambrer de Londres ho és. Sembla un recurs més per mantenir la idiosincràsia britànica, a còpia de servir te o maduixes amb crema als espectadors amb una pronúncia impecable. Entre el públic, la reialesa i les elits del país tenen un sector privat de la tribuna, on s’accedeix per invitació, dones amb pameles acompanyades i copes de xampany en són l’emblema, potser les mateixes que van a Ascot. L’única dissonància en aquell sector és David Beckham, això sí, vestit com toca.

Els que hi han jugat diuen que la primera setmana la pilota llisca més que no bota. Al bell mig del torneig, l’anomenat middle Sunday és un dia de descans, no es juga. La segona setmana, amb la gespa minvant, els protagonistes t’expliquen que aleshores entren els bots entremaliats o sorprenents. En aquest escenari sembla predestinat que hi regni el que segurament passarà a la història com el tenista més gran de la història. Un escenari propici i ideal per al tenista dels cops perfectes, clàssics, de manual. Congratulations, Sir Roger.