Rèquiem pel vell Palau
El Palau Blaugrana morirà de jove. No arribarà als 50. Ha viscut, això sí, molt intensament des del 1971. Ara que sap que té la data de mort fixada —ja li han comunicat que li queden quatre anys de vida—, és just reconèixer-li la tasca feta, i agrair-li les 69 lligues i les 34 Copes d’Europa que, fins avui, ha ajudat a guanyar a les seccions del Barça. Sense la ressonància de la cúpula que van idear Francesc Cavallé i Josep Soteras, l’efecte Palau no hauria sigut el mateix a l’hora de crear el caliu màgic per espantar els rivals. En els seus últims espeternecs, el Palau ens hi arriba apedaçat, tronat i fumut. I amb un aforament que ja fa massa temporades que està fora de la legalitat que exigeix l’Eurolliga de bàsquet. Fins ara hem fet passar amb raons un Jordi Bertomeu que aquest dimarts era a l’acte de presentació del projecte per donar fe, suposo, que ara el nou pavelló ja va de debò. “Vinc a comptar cadires”, em va dir. A partir del 2020 —si trobem qui ho paga, si Colau dóna el permís, si Puigdemont no hi posa pegues, etcètera, etcètera— ja tindrem un nou Palau adequat a la normativa, per a 12.000 espectadors.
Aquest dimarts ens l'han presentat, amb Jordi Robirosa oficiant el bateig del projecte. El popular periodista de TV3 ha fet mèrits. Fa 44 anys —imagineu-vos un marrec de dotze anys i sense barba— es va colar a la inauguració del Palau. Aquest dimarts a l’Auditori 1899 vam veure cares del barcelonisme que acostumen a treure el nas en aquesta mena de pollastres que tenen alguna cosa de vernissage artístic, amb molts copets a l’espatlla i abraçades autocomplaents. Sigui qui sigui el president, el club sap barrejar, a través de vídeos treballats, l’èpica de la màgia del Palau amb la il·lusió, òptica i vital, que proporcionen els acolorits dibuixos tridimensionals. S’ho miren, atents, jugadors que ens han fet emocionar i que tenen la samarreta retirada: l’Epi, el Solozábal, el Dueñas, el Barrufet, els tècnics actuals i els capitans que algun dia també mereixeran l’honor. Víctor Tomàs, posem per cas, el capità de l’handbol, va definir el vell Palau com “una olla a pressió”. Bartomeu també va dir que “s’ha dissenyat el nou pavelló perquè continuï sent una olla a pressió”. L’arquitecte del projecte, Eduard Gascón, va insistir que el seu edifici serà “una olla que intimidi els rivals”. Quan Gamper i companyia es van inventar l’escut van pensar en una olla de grills. Ara, per al nou Palau, pensem en una olla a pressió. Que som més que un club ja ho sabíem; aviat serem una bateria de cuina.
