TOT COSTA

Reforç positiu

Crec que una immensa majoria dels culers s’imaginaven que dimecres a Wembley tenia moltes més possibilitats de ser titular Arturo Vidal que Arthur. És més: si ens atenim a l’emoticona malhumorada que va penjar el xilè a les xarxes socials, ell també tenia la mateixa intuïció. I sí, ara podem dir que teníem -jo el primer- un prejudici sobre el tarannà futbolístic de Valverde, per bé que basat en experiències anteriors en què havia preferit el múscul a la finor, i en el fet que Arturo havia tingut més minuts que Arthur. D’aquesta manera, encara més que els tres punts i la injecció d’autoestima després de tres partits sense guanyar i una colla d’actuacions insulses, la victòria al camp d’un rival europeu de nivell té una importància capital per premiar la proposta amb què es va aconseguir.

No soc gens expert en la matèria, però diria que els educadors infantils qualifiquen de reforços positius els estímuls que propicien que una conducta beneficiosa es repeteixi i s’acabi convertint en un hàbit. En aquest sentit, celebro les magnífiques crítiques amb què ha estat rebuda l’actuació blaugrana a Wembley, perquè el tècnic sàpiga que els terratrèmols deixen pas a la satisfacció, i no em sap gens de greu que els elogis s’hagin exagerat un punt. Vull dir que, si revisem els noranta minuts, segur que hi ha un munt de detalls per corregir, i que fins i tot hem passat per alt que l’equip va tornar a encaixar dos gols, però tinc pocs dubtes que és un dels tres millors partits de l’era Valverde.

I en la mateixa línia, tot i que qualsevol comparació entre Arthur i Xavi em continua semblant ara mateix molt agosarada, entenc que revela la fam que teníem els culers de trobar un migcampista d’un perfil que ens resulti familiar. Estic segur que el brasiler té moltíssim marge de millora, com en va tenir Xavi als 21 anys, però només la seva presència a l’onze obre una via per pensar que l’equilibri que li està faltant a l’equip es pot aconseguir al voltant de la pilota.

Seria estúpid pretendre que el Barça jugui amb un onze fix el que queda de temporada, però crec que n’ha de tenir un de definit per a les grans cites. I em temo, perquè Dembélé també m’agrada, que Londres confirma que el camí correcte no és amb els quatre davanters junts.

Històricament, el Barça no ha tornat mai de buit quan ha visitat Wembley. Aquest cop no n’ha portat una orelluda, però és probable que hi hagi trobat el full de ruta. Amb prudència, però cal celebrar-ho tant com ens queixàvem quan estàvem desorientats.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF