22/09/2017

Records de Sarrià

2 min

La meva pàtria és la infància. I la meva infància és, també, el camp de Sarrià. Aquesta setmana ha fet vint anys de l’enderrocament de la nostra llar. Enyoro Sarrià com enyoro la meva infància, quan tothom estava viu i ens crèiem feliços. Estimo l’Espanyol, però sobretot estimo l’Espanyol de Sarrià. Això demostra com són d’estranys els sentiments i com som de rars els pericos. Perquè els dos descensos que he viscut van ser a Sarrià. I els dos únics títols que he vist guanyar han sigut després de Sarrià. Objectivament, he tingut més motius de felicitat perica després de Sarrià. Però la felicitat, com l’amor, no necessita raons.

Sarrià és on, de tant en tant, golejàvem el Barça. Recordo un 3-0 i un 5-2 força seguits. I, en un d’aquests dos partits, Solsona -el meu únic ídol de veritat- entrant a la porteria blaugrana amb la pilota als peus. Sarrià és on encara admirava els jugadors. Alguns perquè, a més de bons, semblaven bones persones: José María, Marañón, Molinos. D’altres, perquè eren figures mundials: Caszely, N’Kono. Alguns altres, perquè les seves limitacions futbolístiques me’ls feien entranyables: Manolín Cuesta, Padilla, Arabí. I també teníem el nostre rebel -Canito- i alguns centrals de por -Ayfuch, De Felipe, Mino. Tots ells, cromos de “ tengui, tengui, tengui, faaaaaaalti ”. A Sarrià m’hi van portar per primer cop els meus pares -agnòstics en matèria futbolística. Després hi vaig anar molt amb l’amic del meu pare, l’Evarist, a un seient privilegiat de preferent. I va ser ell qui em va captar per a la Penya Manigua, primer grup d’animació del gol sud de Sarrià, només amb banderes blanc-i-blaves i catalanes. El gol sud dels Puche, Llopis, Cañadas, Vidal i, també, Collet. El de les amables guerres d’ous en els derbis. El del Morgan amb el seu cistell de ferro (“ Cerveza, coca-cola, copitas deeee coñac ”). Un gol sud des d’on vam veure un gol a l’últim minut d’Osvaldo Giménez en un partit contra el Barça i el gol agònic de Pichi Alonso en aquella semifinal europea de trist final. Sarrià són les tertúlies postpartit a la porta de presidència. Els discursos del gran Quimet Canyelles. I els jugadors sortint per la porta quan encara eren persones més o menys normals.

Tot aquest món -el meu món- va explotar fa tot just vint anys. Potser quan en faci vint-i-cinc haurem de parlar de les estranyes circumstàncies de la seva venda. Però això ja és feina d’un periodista d’investigació.

stats