09/04/2012

Raons per no simpatitzar amb el Chelsea

2 min
Paul Canoville amb la samarreta del Chelsea durant la temporada 1983/84, quan el club de l'oest de Londres jugava a Segona Divisió.

La temporada 1981/1982 el Chelsea lluitava per no baixar a Tercera. Stamford Bridge no s'omplia i a les portes de l'estadi joves skin heads venien pamflets d'extrema dreta. Eren anys durs i el hooliganisme creixia sense fre. Una imatge ben llunyana de la del Chelsea actual, amb tants èxits, diners i glamur. Si ara l'estadi del famós carrer King's Road és sinònim de luxe, el 1982 feia por, els diumenges.

L'abril del 1982, el Chelsea jugava a Selhurst Park contra el Crystal Palace. Entrada la segona part, el tècnic John Neal va ordenar a un jove davanter, Paul Canoville, que escalfés. El jugador era d'origen humil i vivia un infern a casa: els pares l'odiaven perquè s'havia posat en problemes robant i tenia germans toxicòmans. El futbol era la seva salvació, doncs. Un cop va començar a escalfar, però, va notar que un objecte li impactava a l'esquena: era un plàtan. Des de la graderia, desenes d'aficionats li cridaven que era una mico. Perquè Paul Canoville era negre. I els aficionats que l'insultaven eren, teòricament, els del seu equip, el Chelsea.

Paul Canoville va ser el primer jugador negre en la història del Chelsea. Durant tota aquella temporada va jugar i va marcar alguns gols claus per evitar el descens, però mai va deixar de rebre insults racistes del seus aficionats. "Aquests ignorants són els que et paguen el sou", li va dir el tècnic. El 1986, Canoville abandonava el Chelsea i iniciava un descens als inferns: equips cada cop més modestos, la mort del seu fill acabat de néixer, divorcis, atur, drogues i càncer.

Amb 45 anys, Canoville va aconseguir superar la malaltia i va trobar feina. Es va tornar a casar i va alçar el cap. I just llavors, Rick Glanvill, un soci del Chelsea, li va trucar per fer-li una proposta: escriure un llibre sobre la seva vida. Canoville ho va fer -el llibre es diu Black and blue - i en el descans d'un Chelsea - Manchester United de la temporada 2007/2008 va ser invitat a Stamford Bridge per saludar des del centre del camp. "La major part de la gent m'aplaudia. Vaig sentir com algú em cridava «Gràcies». La rebuda va ser genial, però mirant els de la meva edat pensava si eren els mateixos cabrons que m'havien insultat", recordava. Aquell dia jo era al camp per motius laborals. Havia comprat el llibre de Canoville i el vaig aplaudir. Però a prop meu, dos homes d'uns 50 anys amb el cap rapat i tatuatges nacionalistes britànics no el van aplaudir.

La major part de gent que va insultar Canoville durant els anys 80 ja no va al camp. La policia els va prohibir entrar a mesura que cometien incidents. Els hooligans dels blues existeixen, però no poden anar al camp. Encara són d'extrema dreta i viuen agermanats amb els del Glasgow Rangers i el Linfield de Belfast: unionisme britànic i xenofòbia. No deixa de ser curiós que el Chelsea brilli amb jugadors negres i els diners d'un jueu, Abramóvitx. El Chelsea ha passat de ser un club fastigós pels seus hooligans a ser la joguina d'un oligarca, que fitxa els joves talents de l'acadèmia del West Ham (Lampard, Joe Cole i Terry) i bons estrangers. A Anglaterra no sol tenir bona fama. A mi tampoc em cau gaire bé.

stats