Ramon Julian: “He perdut la motivació per continuar competint”

BarcelonaDues vegades campió del món i d’Europa, onze campió d’Espanya, set campió del Master d’Arco i una campió de la Copa del Món. Parlar de Ramon Julian és fer-ho del millor escalador de l’Estat de tots els temps i d’un mite a escala internacional. Amb 36 anys, l’esportista més universal de Manlleu s’acomiada de la competició per centrar-se a escalar les vies de roca més dures del planeta. Pel camí ha perdut la majoria dels seus patrocinadors i la motivació de continuar guanyant després d’aconseguir un palmarès irrepetible.

El Campionat del Món d’Innsbruck ha sigut l’últim. Per què?

Sobretot per un problema de motivació i cansament. Els resultats últimament no han sigut els que esperava i cada vegada tenia menys ganes de continuar competint. Tot i que aquesta temporada havia tingut bones actuacions, des de fa dos anys que veig que res és com abans. He vist com el moment de parar s’anava acostant. Ara ja ha arribat.

Estaves acostumat a guanyar. ¿No fer-ho trenca aquesta motivació que fa falta per seguir?

Són moltes coses, no només el vessant purament esportiu. A mesura que deixava de pujar com abans, he anat perdent patrocinadors, i tot s’ha fet una muntanya cada vegada més alta en què m’he sentit totalment sol. Visc de les marques, i només els interessen els resultats, no valoren ni la fidelitat, ni la feina que hi ha al darrere de cada competició. Això m’ha anat afegint la pressió de veure que m’estaven tancant l’aixeta.

Com ha sigut el procés mental?

El clic el vaig fer al Campionat del Món del 2016. Estava més fort i engrescat que mai, però vaig trobar-me amb una via que no era gens del meu estil i em va anar malament. Llavors vaig caure en un forat del qual no he pogut sortir, només he vist la llum anant a escalar a la roca, on he vist que encara puc fer coses, però no ha sigut un procés fàcil. Fa un mes he tornat a escalar 9a, que és el grau en el qual jo em movia normalment i que el 2017 no vaig escalar ni una sola vegada.

Ets l’escalador amb més podis de tota la història de la Copa del Món.

Això encara em posava més pressió. Sentia que estava tan fort com sempre però els resultats eren dolents, i això em menjava per dins. No parava de donar-hi voltes i d’imaginar el que pensarien de mi els que sempre m’han admirat.

Has dit que els patrocinadors no han valorat la feina que hi havia al darrere dels teus triomfs. ¿Com han sigut els teus dies durant els últims 17 anys de competició?

A les 8 del matí ja era al rocòdrom, on passava unes 4 hores, i a la tarda feia un parell d’hores més. En total, unes 6 hores diàries escalant. Això ha sigut en aquests últims anys, però he arribat a entrenar-me força més.

El que no et podran prendre són els records.

Sí, tinc moments que es queden amb mi per sempre, sobretot quan vaig guanyar el meu primer Campionat del Món a Avilés, l’any 2007. Els aficionats van animar-me com mai, i hi havia els meus pares i la meva dona entre el públic. També les set vegades que he guanyat el Master d’Arco, que és la prova més prestigiosa del món.

Quins són els teus plans a partir d’ara?

En l’àmbit esportiu, de moment em queda una prova de la Copa d’Espanya [ha guanyat les dues que ja s’han disputat] i el Campionat d’Espanya. Després em centraré en l’escalada de roca, això segur. Però el que és més important és saber què faré amb la meva vida en un futur. He perdut l’impuls econòmic que tenia dels patrocinadors, tret de la marca de peus de gat, però començaré a treballar en un nou rocòdrom que han obert a Vic.

La vida d’un escalador de roca és molt llarga.

Sí, durant tots aquests anys no he pogut anar a la muntanya tant com volia i ara ha arribat el moment de fer-ho. Vull fer vies molt dures.

¿Es pot viure de l’escalada sense la competició?

És complicat, perquè si no tens patrocinadors, no tens ingressos. Jo ho hauré de compaginar amb una feina per poder viure i el sacrifici és enorme pels resultats que obtens. Els espònsors et demanen massa pel poc que et donen.

Et queda l’espineta dels Jocs Olímpics, ara que l’escalada serà nou esport al programa de Tòquio.

Sens dubte, el que tot esportista somia és anar a uns Jocs. A mi m’ha arribat massa tard i en un format que no em beneficia, ja que es combina velocitat, bloc i dificultat, i jo en el bloc no soc prou bo. Si hagués sigut només de dificultat, potser m’hauria plantejat seguir una mica més i complir aquest somni.