Rafa Nadal atrapa Roger Federer

Barcelona13 Roland Garros. 20 Grand Slams. Rafa Nadal va desafiar ahir els límits d’una de les efemèrides més grans de tots els temps a l’escombrar Novak Djokovic (6-0, 6-2, 7-5) a la final del campionat de campionats per mantenir l’idil·li amb la terra batuda de la Philippe Chatrier. Llegat per refermar una excel·lència superlativa i la sensació d’immunitat competitiva en l’era que marca la pandèmia de coronavirus. La realitat supera la ficció. És un cim de dues dècades i una desfilada de títols que va començar el 2005, amb la celebració més exagerada i cara de marrec i que va fer icònica la samarreta sense mànigues i els pantalons pirates. Nadal és ara rei, emblema i orgull de la París que paladeja l’esport, lluny de les enemistats absurdes de les seves primeres compareixences i les escridassades d’una graderia que ha après a sofisticar-se per obligació. Guanyar-se el respecte és la conseqüència més elemental d’haver convertit la gesta d’aixecar la copa dels Mosqueters en una mania més d’un repertori tan característic com malaltís: sacsejar-se la sorra de cada vamba, els dits col·locant-se bé la cinta dels cabells, els pantalons, eixugar-se la cara i estructurar sobre la marxa un discurs en la cerimònia dels premis.

S’ha educat en la cultura dels Grand Slams. L’edició no estival de Roland Garros és el 20è de la seva carrera i iguala el registre de Roger Federer en el rànquing històric abans de la versió raquetera (i a temps real) de the last dance pel circuit internacional. És la rivalitat que mostra la cara pedagògica de la definició d’esport individual enmig de la societat de l’inconformisme més egocèntric. Tot no s’hi val, com a mínim aquí. “L’enhorabona, Rafa, t’ho mereixes. És un honor poder-te felicitar pel teu 20è Grand. Espero que aquesta sigui una xifra més en el nostre camí”, escrivia Federer en el seu compte de Twitter, al costat d’una fotografia dels dos jugadors. Tenir l’elegància per càstig també es treballa. El suís accepta el pols un contra un. Únicament la promesa d’intentar tornar a l’activitat a ritme d’elit posa interessant el tenis dels pròxims mesos. No hi ha efemèrides sense alternatives.

El control del partit

Els monopolis sempre necessiten un context. Nadal va construir-lo amb una exhibició tècnica en la victòria número 100 a Roland Garros. Va demostrar que el millor tenis es medita i que fa anys que va deixar de ser una potència de la naturalesa que guanyava per testosterona. El tenista segueix reinventant-se ben assessorat per mantenir l’estatus de cap de sèrie amb 34 anys. Perd progressivament la hiperactivitat nativa per ser més fi en variants. Imposar-se ahir en la primera final francesa amb el sostre retràctil tancat per l’amenaça de pluja no és anecdòtic. Que no hi hagués vent i augmentés la humitat no el beneficiava. La sensació de fred es mantenia, les pilotes pesaven més i els impactes a la superfície eren més incontrolables. “De tots els Roland Garros que he jugat, aquest tenia les condicions més complicades per a mi. El meu cos respon malament al fred. Però la meva actitud ha sigut gairebé perfecta des del primer entrenament. Sempre he buscat les opcions de guanyar i no m’he fallat a mi mateix”, comentava el campió, conscient del valor de cada detall.

Goran Ivanisevic i l’exercici circense de l’staff tècnic de Djokovic d’escalfar la prèvia assegurant que el manacorí “no tenia cap opció de guanyar” és una de les temeritats menys encertades dels últims anys. Farol o no, l’estratègia va fer aigües. “He fet massa coses bé. L’he obligat a cometre errades. Ho he fet tot perfecte. El títol d’avui és més mèrit meu que demèrit seu. He fet una de les millors finals que he jugat a Roland Garros. Sé d’on vinc, sé que després de l’aturada per la pandèmia he tingut mesos molt complicats. Ningú n’és conscient. Han sigut molts mesos de treball sense recompensa. Ara que la tinc, és normal que m’emocioni”, insistia Nadal, que es va limitar a fer una descripció objectiva del partit després d’exterioritzar aquest background en la seqüència d’escoltar l’himne estatal.

No hi va haver batalla

No hi va haver batalla. El número u del món es va ofuscar en la intenció de ser breu i tallar els intercanvis amb cops a la xarxa per trencar la suficiència posicional del campió. La col·lecció de volees va ser excessiva. Era el gran pla A. No n’hi havia un segon. És el 50% que condemna l’argumentari suïcida dels all ins a l’esport de primeríssim nivell. Excessiu, fins i tot pel perfil d’aquest número u, que se sent còmode en els moviments agressius.

Nadal va apagar els ploms responent a les entregues curtes i tornant pilotes altes per minimitzar la precisió, de banda a banda, treballant-se els angles. Tot el que passava tenia el seu vistiplau, exagerant el control i oferint el ventall de la improvisació com a contraargument. Djokovic no va saber reaccionar. Es va perdre i va acumular 52 errades no forçades (per 14 del campió), una xifra baixa de punts guanyats (77) i un discret 50% en l’eficàcia general dels seus dos serveis. Va tenir més resignació que intenció de rebel·lar-se per amor propi. L’expressivitat corporal era reveladora. El serbi va necessitar gairebé dos sets i 54 minuts per aconseguir el seu primer joc. Va entrar en dinàmica de partit a les 2 hores i 10 minuts amb el seu únic break, responent l’anterior de Nadal, animant de manera fugaç el tram final de la tercera màniga. El manacorí superava el pic anímic adormint de nou el ritme per acabar amb joc en blanc i passeig militar. “Avui he viscut en primera persona per què ets el rei d’aquesta pista. Has demostrat per què has aconseguit tots aquests títols, i no només aquí, sinó durant tota la teva trajectòria”, va dir el serbi entre somriures, entregant les armes. No va tenir alternativa.

El seu repte més imminent és retrobar la versió que justifica els seus 17 Grands fora de França. Ha de seguir sent la tercera pota de l’època daurada de l’ATP. Roland Garros seguirà sent (com a mínim un anys més) de Rafa Nadal.