ENTREVISTA

“Els nostres fills arribaran fins on ells s’esforcin a arribar”

Roger Pallarols és entrenador de l’equip masculí del Junior Hockey Club. Dirigeix el vigent subcampió de la Divisió d’Honor mentre ensenya a nens i nenes de primària de l’Escola el Cim de Terrassa

Roger Pallarols, pare, entrenador d’hoquei herba i professor de primària, atén l’ARA per parlar del seu llibre Eduquem amb l’esport, a través del qual busca oferir idees per gestionar l’aprenentatge i el creixement dels nens i nenes que s’inicien en un esport i s’eduquen practicant-lo.

És mestre i entrenador d’hoquei. D’on li ve la vocació formativa?

De jove m’agradava jugar amb nens més petits i ensenyar-los. M’encantava fer d’entrenador d’hoquei. A la universitat preparava els exercicis dels entrenaments que faria mentre fèiem classe. L’educació i l’esport són dos sectors professionals que han de ser vocacionals. Els nens han de veure que a la gent que els lidera i que té davant els brillen els ulls, tenen ganes de fer coses, són actius, s’esforcen i s’hi dediquen.

Quin és el primer consell que dona als nens d’un equip i de l’escola?

Primer de tot, que han de passar-s’ho bé. Segon, que s’han d’esforçar. Si s’esforcen i aprenen, però no s’ho passen bé, no hi voldran tornar. El professor i l’entrenador han de ser com el flautista d’Hamelín i despertar expectació. Que la gent tingui ganes d’escoltar-te. Tenir aquest tarannà amb la canalla sovint és innat, però també t’has de formar, parlar amb altres professors i entrenadors i saber què pensen els esportistes.

¿Els mòbils, tauletes i videojocs suposen un enemic per a l’esport?

Sí, em preocupen molt. Les noves tecnologies són armes de destrucció massiva, i les hem de saber gestionar com a pares i formadors. Si es fa bé, l’esport ens dona un seguit d’eines que ajuden molt a gestionar el seu ús. Implica que, a la tarda, el nen tingui coses a fer que li aportin molt i li exigeixin un esforç. Si no, estarà al sofà o estirat a terra en alguna plaça. Anys enrere, una cistella de bàsquet en un parc o una plaça tenia molta demanda, ara veus que els joves s’hi repengen per mirar vídeos, no pas per fer esport. Els responsables dels nanos sabem que l’esport és bàsic, i que juguem al camp contrari de consoles, ordinadors, tauletes i mòbils.

A la portada del llibre hi surten dues nenes. ¿Hi ha encara molta feina a fer per integrar en l’esport el sexe femení?

Sí, absolutament. Un esport que m’encanta, i l’any passat tenia una alumna que el practicava, és el corfbol. Hi participen al mateix temps i al mateix camp nois i noies, i això és fantàstic. Entenc que molts cops això no és possible, però és evident que, en edats més primerenques, això de jugar nois i noies barrejats és fantàstic. Un dels entrevistats ho diu al llibre: els prejudicis els tenim més els adults que els nens. Tot aquest canvi de valors que volem en el món de l’esport, aquest fair play i respectar els altres, arribarà quan arribin les generacions amb qui ara estem treballant, i en què molts ja són entrenadors.

¿En els esports amateurs els infants estan menys pressionats per l’entorn?

De vegades els pares perden el nord pensant que el seu fill serà un Messi, un Nadal o un Iniesta, i que en podran viure ells i dues generacions més, a part de la fama que comporta. Però també fa perdre el nord tenir l’elit molt a prop. En l’hoquei costa, però és més a prop que en altres esports com el futbol o el bàsquet. Jugar al primer equip, disputar campionats d’Espanya o d’Europa, o uns Jocs, és més barat. Sovint això fa que no s’actuï com caldria. Hem de tenir molt clar que els fills arribaran fins on ells s’esforcin a arribar. I a vegades un ha de ser conscient de les pròpies limitacions. Un pot esforçar-se, i potser hi arribarà o no, i jo com a pare haig d’estar orgullós que hi hagi arribat. Molts nens es posen a plorar si els posen al segon equip perquè el pare els ha ficat al cap que han de ser al primer.

Molts pares es creuen tècnics.

Sovint a la grada exercim rols que no ens corresponen. Algun cop, quan anava a veure partits del meu fill, els pares dels seus companys em demanaven que els donés consells als nens pel fet de ser entrenador. Jo els deia que no, que hi anava com a pare del Sam. He de ser conscient de quin rol tinc a cada lloc on vaig. Per desgràcia, molta gent que el dissabte al matí ja han acabat la feina hi troben un espai per esbravar-se, i en això ens equivoquem. Per sort, quan passo per un camp cada cop veig més famílies animant i aplaudint, fins i tot als rivals, o portant un tercer temps.

Tècnics, cap d’estudis, pares, familiars, companys... ¿És clau que tot l’entorn vagi en la mateixa línia?

És bàsic, però perquè això passi hi ha d’haver algun moment en què ens hem de trobar. El Josep Campos ho diu molt bé: a principi de curs hi hauria d’haver una reunió entre els pares i veure quines activitats conjuntes es poden fer. Perquè és gent amb qui es conviurà durant tota una temporada. S’ha de potenciar el sentit de pertinença, formar part d’un grup d’amics amb unes idees i valors, i avui dia hi ha pocs equips que ho facin. Crear iniciatives per fomentar els valors.

¿Falten més exemples d’alt nivell com Iniesta o Sarai Gascón?

Que siguin coneguts, sí. M’encantaria que a classe tots tinguessin la seva mentalitat: esforç, dedicació, superació i ganes de passar-ho bé. Si a una persona de 18 anys tot li fa mandra, tenim un grandíssim problema social. Hem d’educar-los a partir de l’esforç i la dedicació. I l’esport és una eina bàsica per aconseguir-ho.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF