Quique Cárcel: “Se’ns oblida que lluitem contra gegants”

GironaEl Girona visita la Reial Societat (21 h, GolT) amb l’objectiu de trencar la mala dinàmica de resultats, després d’haver sumat només 2 punts dels últims 12. Tot i això, Joan Enric Cárcel (Barcelona, 1974), l’home fort als despatxos de Montilivi, fa una crida a la calma: està convençut que el projecte blanc-i-vermell a Primera continua creixent a bon ritme.

Per primera vegada des de la seva arribada, l’estiu del 2014, ha hagut de fitxar un entrenador per al Girona.

El canvi es produeix per una circumstància de rendiment i m’alegra que en Pablo Machín hagi tingut l’oportunitat de créixer gràcies a la feina feta amb nosaltres. Personalment, era un repte poder trobar una persona amb els coneixements adequats sobre la plantilla i amb la confiança suficient per treballar sense trencar amb les bases establertes.

Des del minut 1, vostè va tenir clar que el relleu havia de ser Eusebio.

Encaixa perfectament amb el perfil de projecte que volem per al futur. Havia de prendre una decisió, i la decisió és ell. Per sensacions i vibracions, però sobretot per com ha treballat en els equips on ha estat.

¿Una operació així s’ha de consensuar amb la nova propietat o té les mans lliures per assumir la responsabilitat?

No tinc la veritat absoluta de les coses. Tant el meu equip de treball com els propietaris fa molts anys que naveguen en el món del futbol. A la vida s’ha d’escoltar a tothom i nosaltres treballem així, plegats. Busquem créixer, i això no ho pot fer una persona sola. Si em sento tan identificat amb aquest projecte és perquè es valora el punt de vista de les persones. El vessant humà és espectacular i fonamental, estic encantat. Tenim inquietuds, ganes de millorar i construir un club cada dia més gran.

Els canvis espanten?

Un canvi sempre genera comparacions, encara més si venim de l’èxit, com és el cas. Ens trobem que tothom ens analitza al mil·límetre setmana rere setmana. Ja intuíem que tot es compararia, però hauria passat el mateix si l’entrenador continués sent en Pablo.

El convenç futbolísticament la nova proposta?

No hem passat de jugar a una cosa a jugar-ne a una altra dràsticament diferent, i el nucli de protagonistes pràcticament és el mateix. Que hi ha matisos i varietats? Sí, però això ens enriqueix. Els resultats ens marquen que vivim una situació idònia segons el pressupost que tenim i la lliga on juguem. Hem d’estar tranquils, perquè l’equip és reconeixible i segueix lluint els seus valors.

Creu que l’afició està massa ben acostumada?

Hem de tenir un punt de realisme, no podem pretendre que arribi algú amb una vareta i ho faci funcionar com per art de màgia. Tot necessita el seu temps i, si analitzem els vuit partits, els hem competit tots. Fins i tot diria que hem pogut empatar o perdre els partits guanyats, i guanyar els partits empatats o perduts. No podem creure que tornarem a viure un curs fàcil i que hi passarem de puntetes, vivim una situació d’acoblament i de creixement amb l’objectiu de consolidar-nos a la categoria.

Fins a quin punt poden afectar les expectatives?

És lògic que l’entorn persegueixi fites més altes, però la realitat diu que només hem creat una història, que va ser la de l’any passat, i quan crees una història comencen els problemes. Si el que estem fent aquest any ho visquéssim per primera vegada, ho viuríem d’una altra manera. L’experiència em diu que hem d’anar pas a pas, recordar qui som i tenir presents les nostres limitacions. No necessitem més pressió perquè no ens ajudarà.

Tot va massa ràpid, oi?

M’ho pregunto moltes vegades, perquè tinc la sensació que ens confonem i creiem que fa molts anys que som a Primera. A Montilivi es respira il·lusió, però se’ns oblida que som petitets i que juguem contra gegants. El que estem vivint és èpic i ho hem de viure d’una manera èpica perquè, si ho fem, la connexió serà més gran. Vull posar l’exemple del Reus, que passa per una situació difícil però té molt clar que parteix amb desavantatge i això el fa competir de meravella.

Viuen moments d’excepció?

Guanyar a Vila-real i empatar al Camp Nou és una bestialitat: ho estem normalitzant quan no és normal. No podem perdre aquest punt de desig i d’empènyer en cada partit perquè tots són una final. Sembla que quan perdem tenim un buit; hem d’acceptar que ens pot passar.

Té temps d’aturar-se i contemplar la seva obra?

No tinc paraules per definir el que sento quan recordo el Girona del 2014 i veig què som avui; els que ho hem viscut sabem que és increïble. Vivim una història tan bonica que sembla un conte, però és real. I tenim motius tangibles per creure que podem anar a més, malgrat que el risc que els resultats no arribin sempre hi serà, i també sento aquella por de poder perdre-ho tot.

Què en pensa, de la possibilitat de portar el Girona-Barça a Miami?

Poder ser els primers a participar en un esdeveniment així diu molt d’on està el Girona. El futbol està evolucionant, però tornem al mateix d’abans: el fet de patir un canvi. El problema és no voler entendre el perquè es decideix. Com a marca, és una oportunitat única. En qualsevol decisió hi ha factors positius i negatius i estem intentant trobar opcions perquè els abonats i la gran massa social, dos dels grans actius del club i els principals perjudicats, tinguin el màxim de beneficis possibles. No és una situació fàcil i s’està intentant cuidar la gent, però som conscients que no podrem acontentar tothom.

Però un abonat que ha estat fidel al club en els seus pitjors moments el que vol ara és viure el premi de l’elit.

Sé que l’abonat vol veure el Girona jugant a Montilivi i que el Barça vingui aquí i tenir a Messi a prop. Els futbolistes també volen jugar al costat de la seva gent. Ho entenc perfectament, però s’ha d’interpretar des de l’òptica del club, sabent que és una ocasió especial per continuar amb el creixement que busquem.

A l’hora d’explicar-ho ha faltat transparència?

I com s’explica una cosa que avui dia no existeix? Que consti que no és la meva àrea de treball, però sento que el club està actuant amb sensibilitat. Comprenc que es qüestioni el perquè no hi ha més informació, però tothom és intel·ligent i sap que mantenir Portu, reconèixer els mèrits de Stuani o fer factibles altres moviments esportius costa uns diners, i els diners han d’aparèixer. Això hi ajudarà, sens dubte.

Esportivament pot perjudicar? Si al final la permanència va d’un partit, en jugaran un menys com a local que els seus rivals.

La lògica diu que tenim més opcions de guanyar el Barça competint al nostre entorn que no pas fent-ho en un altre escenari, però repeteixo: canviem l’òptica i mirem-ho des dels beneficis. La Lliga busca una fórmula que ens permetrà créixer a tots i, si es fa oficial, serà un espectacle de primer nivell. Ho vull veure així perquè, si només pensem en el factor esportiu, pensarem que el millor és jugar a Montilivi i tampoc conec a ningú que m’asseguri un bon resultat. A més, qui sap què pot passar als Estats Units? Tampoc hauríem dit mai que empataríem al Camp Nou i ho vam fer.