Bàsquet

Queralt Casas: "El bàsquet femení està agafant més nom"

La jugadora catalana del Flammes Carolo es va penjar la medalla de bronze a la Copa del Món

Queralt Casas té guardada la medalla de bronze de la Copa del Món a Girona, però no oblida l'experiència viscuda a Tenerife. "Després d'uns dies ho he assimilat una mica millor i li donem valor a la medalla. Tant la Cristina Ouviña com jo feia cinc anys que no anàvem amb la selecció, i hi havia un grup de jugadores que portaven anys competint juntes. Estem contentes de tenir una medalla de bronze al coll i d'haver pogut ajudar l'equip, que no sempre és fàcil. Vam ser fortes mentalment i van sortir bé les coses", explica.

La jugadora de 25 anys té clar quin és el secret d'una selecció espanyola que porta sis anys sense baixar del podi. "El talent individual de cada jugadora s'ha sumat a l'ambició del grup. Ens vam entendre molt bé tant dins com fora de la pista. Això ajuda a fer que tot sigui més fluid", opina Casas, que aquesta temporada juga al Flammes Carolo de França. "No va ser un campionat fàcil. No només per la derrota contra Bèlgica, sinó pels partits de preparació. No vam poder jugar ni un partit amb l'equip al complet, ja que vam tenir 'tocades' algunes jugadores importants. El camí no va ser fàcil perquè la preparació no va ser com ens havíem imaginat, però això ens va donar més oportunitats a algunes jugadores. Va ser dur, però vam acabar el torneig amb medalla, i no ens podem queixar", afegeix.

"El bàsquet femení esta agafant més nom, tot i que encara falta molt camí per recórrer. La Copa del Món es va seguir molt i nosaltres estem molt contentes del ressò que ha tingut. Ens ho mereixem perquè fa molts anys que estem tenint èxit", opina la jugadora gironina. Abans de començar la Copa del Món, Casas tenia clar quina selecció aconseguiria la medalla d'or. "L'equip dels Estats Units menja a part. Tot i les baixes de jugadores molt importants, tenen molta gent de nivell. Per molt bé que tu treballis, elles han de tenir un dia desastrós perquè puguis tenir alguna opció", reconeix.

Uns mesos abans de posar-se la samarreta de la selecció espanyola, Casas es va posar la de Catalunya a Fontajau. "No sabia ni que estaven preparant el partit, però em van trucar i em va agradar la idea. L'experiència va estar molt bé perquè em va permetre conviure amb excompanyes que havia tingut en les categories inferiors. A més, va ser a Girona, que és casa meva. Tenim jugadores amb talent i va ser un partit maco", assegura.

L'estiu passat Casas va canviar el Landes pel Flammes Carolo. "L'objectiu és acabar la lliga francesa entre els quatre primers i debutar amb bon peu a l'Eurolliga", opina la jugadora, que ha anat guanyat en maduresa. "Els anys et donen experiència. Quan ets petita, no entens tant el bàsquet i només et fixes en l'anotació. Després te n'adones que hi ha moltes coses que també són importants. Has de saber trobar el teu rol i donar el que et demanen a cada lloc. L'experiència de Turquia va ser una mica dura perquè el país té una cultura bastant diferent, però em va ajudar a madurar dins i fora de la pista. Quan rebo una oferta, miro el que és millor per a mi. Dins i fora de la pista. He tingut sort d'haver-la encertat sempre. No aixeco la vista, ara estic molt bé. No em plantejo el futur, visc el present. El bàsquet sempre ha estat la meva passió", resumeix.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF