Que s’acabi aviat
A l’Espanyol estem molt acostumats a la mediocritat. Ningú no es fa perico per guanyar Lligues ni per tenir els jugadors més bons i, per tant, més cars. De fet, en aquests moments reneix aquella pregunta recurrent: “Pare, per què som de l’Espanyol?” Sigui quina sigui la resposta, en cap cas serà per guanyar la Champions (tot i que no hi renunciem). Acostumats, doncs, a la mediocritat, no té gaire sentit el grau de depressió al qual hem arribat després de la penosa derrota contra el Betis. Una final, dèiem. Que venia després del millor partit -gran joc contra la Reial-. Res: un desastre. Més enllà del comprensible disgust immediat, el desengany s’ha prolongat tota la setmana i difícilment ens deixarà en el que queda de temporada.
Per què aquest disgust? Una primera i habitual resposta atribueix la culpa a les expectatives. Mister Chen i els seus representants ens havien fet unes promeses que després no s’han complert. Tot i ser certa, em sembla una resposta insuficient. Ja fa mesos que sabem que la cosa anirà encara més lenta i que algunes de les promeses potser mai no arribaran a fer-se realitat. Per tant, cal buscar més explicacions. Més enllà de les més òbvies: el mal joc i el fet de no aspirar a res a falta de nou jornades.
L’Espanyol té jugadors millors del que es demostra amb els resultats i el joc. No cal saber-ne gaire de futbol per veure-ho. Els mateixos futbolistes ho reconeixen. I aquí hi ha diferència respecte a altres moments. Moments en els quals miraves al camp i reconeixies, malgrat el disgust, que els jugadors no donaven per a més. No els podíem exigir més. Aquest any repassem les alineacions i les comparem amb les d’equips que estan per sobre nostre, i no ho entenem. Això ens allunya de l’equip, ens fa ser menys solidaris i comprensius amb les errades i el mal joc. I quan busquem explicació, totes les mirades (ara ja sí definitivament) miren cap a la banqueta. Quique no ha sabut treure prou profit d’un bon equip.
No tenim lideratge fora del camp. A qui li demanem explicacions? Qui ens pot convèncer? Qui ens genera confiança? Quique -que semblava que tenia aquest paper tot i no tocar-li- s’ha convertit en un empleat. Molt ben pagat, però només un empleat. Que tots ens l’imaginem fora a partir del mes de maig. Per sobre d’ell, un clamorós silenci. Evidentment, per moltes explicacions que trobem seguirem enfadats. Però, si més no, ens poden traslladar esperança. Perquè és l’únic que ens queda. Dignitat en aquests nou partits, esperança per al futur i que arribi aviat el mes d’agost.
