Què és ser normal?

El president dels Special Olympics Catalunya, Sergi Grimau, inaugurava aquest esdeveniment fa uns dies amb unes paraules que ja es van publicar aquí al diari però que m’agrada rellegir: “Ser normal és esforçar-se i superar-se a un mateix, és compartir, és no tenir prejudicis cap a aquells que no són com jo, és celebrar fins i tot les derrotes, és respectar les normes i trencar-les quan cal, és expressar el que sentim lliurement en cada moment, ballar si sona la música, riure si estem contents, plorar si estem tristos i, sobretot, ser normal és ser feliç amb el que ens ha donat la vida”.

Aquests dies s’està celebrant una nova edició dels Special Olympics entre la Seu d’Urgell i Andorra la Vella amb la participació d’uns 1.500 esportistes de 13 països diferents. Els esportistes estan quatre dies practicant bàsquet, bàdminton, hoquei, petanca, tenis, ciclisme, natació, gimnàstica, atletisme, tenis taula, futbol sala, handbol i un clinic de judo.

Tots hem sentit a parlar d’aquest esdeveniment esportiu per a persones amb discapacitat intel·lectual i enguany ha tingut força ressò mediàtic, perquè el tenim molt a prop de casa i perquè l’espot protagonitzat per l’exjugador de futbol Carles Puyol és emotiu i bonic.

Sincerament, tot i que crec que estic sensibilitzada amb el tema, no n’havia fet gaire cas abans. Em va despertar la curiositat una conversa que vaig enganxar a la ràdio un matí després d’entrenar-me. Parlaven d’un esport en què els valors eren completament purs, sense interessos econòmics al darrere. Mentre els escoltava, intentava imaginar de quin esport parlaven i no me’n sortia cap. Per poc interès econòmic que generi un esport, tots acaben promovent l’èxit, les medalles, els temps, els gols, guanyar... Finalment, vaig adonar-me que parlaven dels Special Olympics.

Aquests dies m’he adonat que són emoció pura, llàgrimes de felicitat i de ràbia, esforç, lluita, que donen visibilitat i fomenten la inclusió d’un col·lectiu que necessita integrar-se en una societat molt dura i formar part de la seva normalitat.

Com a esportista, veure’ls competir, celebrar les victòries i plorar les derrotes em fa molt petita. Mai he estat capaç de sentir amb aquesta força, mai he valorat prou intensament el que faig en la rutina, que a vegades m’enfada, em decep o m’avorreix. Veure’ls el somriure més sincer a la boca o les llàgrimes més grans als ulls ha estat una injecció molt necessària per valorar el que faig i el que tinc.

Tots ells hi són. No podem obviar-los i els necessitem molt més del que ens pensem. Gràcies, gràcies per ser tan normals!