Què li podem exigir a aquest Barça?

BarcelonaEl Barça tanca un 2019 gairebé impecable al Camp Nou: 29 partits jugats, 25 victòries i només quatre empats. Cap derrota. A escala resultadista, les estadístiques són de campió. I sí, campió de Lliga i líder a les vacances de Nadal. Ara bé, una cosa són els marcadors i l’altra el joc.

El dia que es recordava el Barça del sextet, dels sis títols de sis possibles, l’espectacle a la gespa va ser més aviat auster. De gols, sí que n'hi va haver. I de superioritat també. Però poca diversió. Un partit lent en què l’equip va fer el mínim per endur-se els tres punts. Serveix d’atenuant que el clàssic va ser fa tan sols dos dies. I també que l’Alabès va semblar tan fluix que els de Valverde van tenir clar des del principi que acabarien guanyant. Però és que cada dia hi ha una excusa diferent! Això li resta credibilitat.

Aquell 2009 queda molt lluny. És absurd comparar-s'hi, per més que a grans trets es pugui arribar a la conclusió que la idea de joc s’ha anat mantenint. Els actors principals ja no hi són. Tan sols Messi, Busquets i Piqué resisteixen el pas del temps. I, esclar, passen de la trentena. Cada entrenador hi ha anat posant la seva pinzellada, al mateix temps que adaptava l’esquema i el ritme al que podien oferir les vaques sagrades. Una opció legítima si es vol mantenir la inèrcia, però insuficient quan cal sacsejar l’arbre.

Per tornar a aquells nivells de joc cal una revolució profunda. La directiva, que veu com s’esgota el seu mandat d'aquí a un any i mig, no està disposada a fer-la. Així que continua la inèrcia. El Barça té bons jugadors i és competitiu. Però l’espectador ja no s’ho passa tan bé, més enllà d’algunes accions col·lectives puntuals o de les individualitats. Amb això es pot optar a la Champions? És difícil. I a la Lliga? Això sí. Almenys, competir-la. Ens hi haurem de conformar. Que, ben mirat, no és poca cosa.