CAMINS CREUATS

Què els hi empeny?

Què empeny els alpinistes a seguir conquerint cims sabent el risc que corren en cada un d’ells? Què empeny els practicants de salt base a seguir buscant la volada més vertiginosa sabent que no poden fallar? Què empeny els escaladors de solo a seguir explorant parets sabent que qualsevol petit error és fatal? Què empeny els pilots de motos del Dakar a repetir un any rere l’altre sabent que el preu d’una caiguda pot ser extremadament elevat?

Sabem, científicament, que l’esport crea addicció. No descobreixo res si us dic que quan practiquem esport segreguem una sèrie d’hormones, entre elles les endorfines, anomenades del benestar, que ens hi tenen completament atrapats.

Els esports que comporten un risc molt elevat generen diferents reaccions en les persones. Hi ha qui se sent sobrepassat pel perill, que li provoca una ansietat prou elevada perquè no vulgui practicar aquell esport. En canvi, n’hi ha d’altres que s’hi senten absolutament atretes i a les quals els genera una festa de dopamina –un neurotransmissor que provoca benestar i ganes de repetir– dins del cos a la qual no poden renunciar. Així, aquest col·lectiu, quan practiquen el seu esport, per més perillós que sigui, es troben que, a banda de les endorfines habituals per la pràctica esportiva, a l’organisme hi afegeixen la dopamina. I, quan l’han tastat, és difícil de deixar de buscar-la. Es tracta de connexions internes del sistema nerviós i de processos químics poc controlables, innats, podríem dir.

Vam tancar la setmana passada amb un tràgic accident al ral·li Dakar. El pilot de motos portuguès Paulo Gonçalves deixava de pilotar per sempre la seva moto després d'acumular una llarga trajectòria, grans èxits i molta experiència.

No busco justificar aquests esports de risc. Tampoc, ni molt menys, jutjar-los. Em considero una esportista absolutament entregada i sento a diari la generació d’hormones que creen addicció. Amb la competició també tastem la dopamina. I, tot i que és en dosis força més baixes, reconec que no en tenim mai prou. Sempre busquem una mica més. Suposo que és aquest fet de buscar sempre una mica més el que els porta a calmar la seva ànsia posant-se a prova a tots els nivells: físic, psicològic i emocional. L’única diferència és que la seva aposta és molt alta, també a nivell personal.

Com Gonçalves, molts altres escaladors, alpinistes, saltadors de salt base, motoristes i una llarga llista d’esportistes posen en risc les seves vides a expenses d’altres. Perquè tenen família, amics, companys, que són els que patiran la seva pèrdua si mai arriba. Què carai els hi empeny?

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF