CAMINS CREUATS

Que difícil!

Quin és el moment adequat per retirar-se quan ets un esportista?

ANNA COMET
ANNA COMET

Poques coses m’emocionen més que veure un esportista davant d’un micròfon amb els ulls negats de llàgrimes i dient adeu. Són llàgrimes sinceres, sovint amaguen una barreja molt caòtica d’amargor i alleujament. La decisió és tan complicada que, finalment, quan la fan pública queden alliberats.

Aquest any n’hem presenciat dues de sonades. Juan Carlos Navarro s’ha acomiadat del bàsquet professional i la setmana passada ho feia Erika Villaécija de la natació.

Decidir que s’aparca aquesta vida, que fins llavors és la seva i l’única que coneixen, és molt complex. Hi han dedicat molts esforços. Molts. Victòries, derrotes, bons i mals moments. Instants eufòrics. Caure i tornar-se a aixecar. Lesions... I, mentrestant, fora de la seva bombolla el món ha seguit girant i, en el moment que decideixen retirar-se, hi han d’entrar intentant no prendre mal.

De sobte, allò per al que creuen que valen, allò que saben fer millor, allò pel que sempre han remat en aquella direcció, s’acaba i han d’encarar un nou rumb, una nova professió, uns nous companys de viatge. Entren en un espai on deixen de ser el centre d’atenció, on potser ja no són els millors, on ja no són influents. Sona dramàtic però, en gran mesura, és així. La projecció pública d’un esportista acostuma a ser únicament la seva cara bonica, però aquesta professió apassionant i intensa és, a la vegada, exigent i cruel. I acomiadar-se no queda al marge d’aquesta duresa.

La nostra societat no està feta per envellir. Castiguem la pèrdua de talent físic per sobre d’altres, i l’esport se sustenta àmpliament en aquesta facultat. Penalitzem els esportistes quan es van fent grans i oblidem màgicament que han sigut autèntics models. No és just.

Molt sovint aquest fet és el que els porta a acomiadar-se. En altres casos són les lesions i, finalment, la desmotivació, que acostuma a ser el resultat de tot plegat.

Quin és el moment adequat per retirar-se?

Tot i arribar a aquest punt d’inflexió força cansats, després d’una extensa carrera, dir l’adeu definitiu fa que revisquin molts instants i que recordin les persones que els han marcat, qui els ha ajudat, qui els ha empès, llocs, competicions, companys... Una bomba de sentiments, vaja!

Aquelles llàgrimes que no poden amagar i aquella veu trencada que no poden dissimular són el primer pas cap a la normalització de la seva figura. Els humanitza, trenquen l’esfera que els ha envoltat durant tota la seva carrera esportiva per fer el primer pas, tan difícil, entre la resta de mortals.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF