Que Bartomeu faci de president
El nom d’aquesta secció pren més sentit que mai aquesta setmana. Diumenge, a l’assemblea, Bartomeu té l’oportunitat d’exercir per fi de president. De donar respostes que massa cops evita amb el seu inconfusible estil, sempre amb un somriure amable al rostre, però fent circumloquis eterns per evitar respondre amb claredat (en el millor dels casos).
Els últims mesos i, sobretot, de manera accentuada durant les últimes setmanes, s’ha instaurat un clima preocupant al voltant del Barça. L’ambient està viciat, i la sopor esportiva no ajuda a canviar l’estat en què es troba el club. El patrimoni més important de l’entitat -després dels socis, menystinguts excepte quan arriben assemblees i eleccions- són els jugadors, i ara s’ha obert una disputa pública entre ells i la directiva. No són només les declaracions de Piqué després del partit contra el Getafe, és també l’entrevista que un altre dels capitans, Messi, va concedir fa unes setmanes a l’ Sport. La distància entre la llotja i el vestidor s’ha fet enorme. I més si sabem llegir entre línies de portes enfora. Dos exemples recents: l’entrevista de Xavi en aquest diari i la renúncia de Puyol a integrar-se a la direcció esportiva. No sé què deu pensar de tot plegat un dels seus excompanys, Abidal, ara al costat de Bartomeu.
M’he passat força temps rebatent reconeguts periodistes sobre el moment que viu el Barça. Jo veia la temporada amb cert optimisme; conscient, això sí, que de divertir-me em divertiria poc, veient el joc l’equip. I quan dic temporada, parlo només esportivament, una altra cosa és la mirada que tinc pel que fa als aspectes econòmics, democràtics i institucionals de l’entitat: aquí ja em costa més veure la part bona. Però la majoria de companys de professió recelaven del meu optimisme. I això que n’hi ha algun que treballa en mitjans que tenen plena sintonia amb les cadires nobles del Camp Nou. Els últims episodis em fan posar en dubte els meus postulats. Els tambors de guerra que ressonen vaticinen temps difícils que requereixen respostes clares, defugint el filibusterisme i les paraules buides.
A hores d’ara, mentre el club navega amb mala mar, no tinc clar qui porta el timó. Diumenge Bartomeu ho va deixar clar abandonant la seva dialèctica habitual -sé que no és la seva millor arma- per sincerar-se sobre Neymar, Messi, Piqué, la situació real de les finances, l’Espai Barça i el vot electrònic. Encara em nego a assumir que el càrrec comporta no poder dir sempre la veritat. Bartomeu té una oportunitat perfecta davant dels socis per exercir de president. I si no ho fa se li ha d’exigir, perquè al soci no se’l pot enganyar.
