Quatre plantofades per despertar-se
Cap d’EsportsAcostuma a ser difícil trobar elements positius després d’un ridícul com el de San Mamés. Segurament una derrota per 4-0 és massa contundent vist el partit, però la derrota és totalment merescuda. Al Barça no li acaba d’agradar iniciar campanyes apel·lant a l’esperit del club, pensant en remuntades impossibles. Aquest rol de rauxa li escau més al Madrid; el Barça sol apostar per la continuïtat. De tant en tant, però, toca apel·lar al cor, com feia Piqué just al final del partit. “Jo hi crec”, deia. Com si fos una pregària. La lògica, però, també et permet creure-hi. Tots els amics de Bilbao que conec ho saben: el Barça sempre és millor que l’Athletic. I sense un calendari tan estrany, sense el viatge de Tbilissi, a San Mamés hauria jugat un Barça diferent. ¿Realment algú dubta que el Barça pot guanyar aquesta Supercopa?
El futbol modern, com l’economia, global, fa més rics els rics. I el Barça és ric, és un gran club. Té més bons jugadors i no haurà de fer les rotacions de Bilbao. Un equip titular del Barça sempre és favorit contra l’Athletic, avui en dia. I Valverde ho sap. I Luis Enrique, esclar. El Barça pot aixecar aquesta final després d’una derrota que, en el fons, demostra que aquest esport, per sort, encara reserva un espai al cor i el sacrifici. Jugadors que l’any passat eren a Segona A amb el Leganés o a Segona B amb el filial basc, com Eraso o Sabin, van plantar cara al totpoderós campió d’Europa. Una derrota així, amb un rival tan valent, punxa l’orgull dels campions. De tant en tant, una trompada recorda a alguns jugadors que encara que siguis el millor et cal lluitar com els altres per guanyar.
La gran feina del Sevilla i l’Athletic és una bona notícia. Dos tècnics que solen perdre contra el Barça, com Valverde i Emery, però que sempre planten cara. Dos equips que han aprofitat les errades del Barça, cert, però han marcat quatre gols perquè hi han cregut. Al Barça li calen rivals dignes, que punxin i fereixin, per estimular les ganes de competir del primer equip. Per posar contra les cordes jugadors que ara han de demostrar, sí o sí, si mereixen jugar al primer equip. El futbol és competició, és tensió. De rivals que saben competir tan bé com el Barça n’hi ha molts. De rivals tan bons, pocs. El Barça necessita unir caràcter i talent. I pot fer-ho, ara que està ferit. Si cal perdre de manera dolorosa, millor que sigui a l’agost a San Mamés que no al gener a Anoeta. A més, Espanya destrossa el calendari inflant-lo més. I per sort la Supercopa té partit de tornada.
El Barça segueix aspirant a tot. Segueix sent el millor. I encara que sembli contradictori, ho segueix sent malgrat un partit esperpèntic en què el calendari no pot ser una excusa. L’Athletic va ser, senzillament, millor. I per ser-ho necessitava un Barça endormiscat. Del somni dels sis títols se n’ha despertat amb quatre plantofades. Que serveixin.
