Per saber quant aguantaria el seu cos va estar cinc dies sense menjar amb entrenaments matí i tarda fins que es va desmaiar. “Així vaig saber quant de temps aguantaria si em passés alguna cosa a la muntanya”, deia en Kilian a Puigcerdà durant una xerrada al Casino Ceretà amb tot el paper venut en què va descobrir anècdotes d’una vida diferent: amb 12 anys va agafar la bicicleta per anar des de casa fins a la capital de la Cerdanya però va canviar de plans per arribar a Andorra i fer una etapa de muntanya digna del Tour de França. I a casa patint, ja que no tornava un noi que només s’ha lesionat una vegada a la seva vida, quan va caure pels carrers de la capital ceretana mentre llegia els papers de l’autoescola: es va lesionar la ròtula del genoll i va estar sis mesos sense competir. El dia que li van dir que podia començar a fer bicicleta estàtica va deduir que pel mateix preu també podria pujar a la bici de carretera. I va fer més de 120 km.
Amb una manera de viure única, no és estrany que després de guanyar totes les curses de muntanya que tenia a la seva llibreta, en Kilian, amb 25 anys, s’inventés el Summits of My Life, la manera de fer realitat el somni de pujar i baixar els cims de la seva vida de manera ràpida, lleugera, minimalista i amb diversos rècords de velocitat al sarró. Després d’aconseguir-ho al Mont Blanc, el Cerví, el Denali i l’Aconcagua, volia tancar el cercle amb l’Everest. L’objectiu era pujar i baixar la colossal muntanya de 8.848 m d’altitud per la cara nord tibetana, d’una sola tirada, sense cordes fixes ni camps d’altura des del monestir de Rombuk, a 5.100 m. Però la seva primera experiència al sostre del planeta no la va poder completar a causa de la meteorologia adversa l’estiu passat. “Érem l’única expedició a la muntanya, no hi havia ningú més en 80 km al nostre voltant”, explicava Jornet als espectadors entregats al que sentien.
Precisament van escollir aquesta època de l’any per evitar trobar-se altres expedicions: la muntanya per a ells. El factor en contra, però, era que no és la millor època de l’any i l’Everest només concedeix un ball per assolir l’èxit entre agost i setembre. Ell va pujar fins als 8.000 m d’altitud mentre s’aclimatava i el dia que van fer l’atac al cim es van quedar a 7.600 m. La meteorologia es va girar com un mitjó. Després d’obrir traça amb neu fins a la cintura el cel es va tapar i la boira no els deixava veure-hi més enllà dels cinc metres. Van decidir tornar cap al camp base amb el seu inseparable company a l’Everest, l’alpinista Jordi Tosas. La tornada va ser exposada i arriscada. Van patir tres allaus que els van arribar a cobrir de neu després que la muntanya es tornés força perillosa. Ja no hi va haver un nou intent perquè la meteorologia no va donar cap altra finestra.
Ho tornaran a intentar aquest estiu amb els mateixos integrants de l’any passat: Jornet, Jordi Tosas, Seb Montaz -càmera i realitzador- i Vivian Bruchez, encarregat de la seguretat de l’expedició. Kilian Jornet, però, sap mostrar-se en forma en un cim o davant d’un públic amb moltes preguntes, tantes que es va poder saber que l’única pel·lícula que tenien a l’ordinador del camp base de l’Everest era de dibuixos animats: Frozen. I la van veure fins a cinc vegades durant les vuit setmanes d’expedició. També van “intentar” jugar a cartes, perquè quan van posar una baralla al damunt de la taula per passar l’estona cap d’ells sabia cap joc per utilitzar-les.
El format de conversa oberta es va repetir ahir al mateix Casino Ceretà de Puigcerdà amb Núria Picas, que va presentar el seu documental Home to home, en què va connectar dues de les travesses de muntanya més emblemàtiques de Catalunya sense parar: la Cavalls del Vent i la Carros de Foc.
