Prepotència blanca

El madridisme viu un idil·li amb la Champions difícil d’entendre i d’explicar. Estan tan convençuts que és la seva competició que segur que els dona un plus més en cada partit, en cada eliminatòria. És cert que en són un dels fundadors i la raó per la qual es va crear aquesta competició juntament amb el diari francès L’Équipe. De fet, en van guanyar les primeres edicions, amb eliminatòries a dit i alguna final al seu estadi. Però més enllà de les copes en blanc i negre, porten una bona ratxa de les guanyades en color i n’han aixecat 3 de les últimes 4. Són el club que més trofeus té amb diferència.

Però, tot i això, encara em sorprèn la fe cega que tenen en aquesta competició. Una fe absolutament irracional, sense cap lògica aparent. L’últim exemple l’hem viscut amb els aparellaments dels vuitens de final. Al Madrid li ha tocat un París Saint-Germain amb Neymar, Mbappé i Cavani. I a més jugant la tornada fora.

Però el convenciment que passaran l’eliminatòria, i que a més ho faran amb contundència, és increïble. I venen de fer una primera fase amb més pena que glòria, estan a 8 punts -que podran ser 11 aquest cap de setmana i fins i tot 14 la setmana que ve- del líder de la Lliga. A la Copa del Rei no van poder guanyar un Segona B tot i passar ronda. Però tot això els és igual, ja pensen contra qui els pot tocar a quarts de final.

L’altra cara de la moneda és a Can Barça. El fet que hagi tocat el Chelsea fa que tots els culers estiguin patidors i vegin l’eliminatòria molt complicada. Encara que aquest Chelsea no és el de la temporada passada, i que el Barça està mostrant la imatge més sòlida dels últims anys. Ah, i hi juga un tal Messi. I al febrer ja haurà tornat Dembélé. Però és igual, la cultura del patirem.

L’única explicació que hi trobo després de donar-hi voltes és que és un fet genètic o cultural. Nosaltres som així i ells són aixà. I no s’hi pot fer més. De fet, ja hi estem acostumats, i a aquestes altures tampoc ho canviarem.