CORNELLÀ DE LLOBREGATReciclar un guió de partit de fa un any és lògic quan ha estat la base il·lusionant de tota una setmana. I més enllà. Pochettino va pensar una forma de guanyar el Barça fa mesos i, esperonat per una dinàmica d'allò més positiva en aquest tram inicial de temporada, va creure que tornava a ser la millor opció. Va mantenir els mateixos paràmetres que en partits anteriors: pressió alta, intensitat a l'anticipació per evitar el joc interior del Barça, una línia defensiva molt avançada per obligar a jugar en llarg, i màxima verticalitat al contracop per sorprendre la despoblada defensa blaugrana.
Els culers van adaptar-se al partit que els condicionava a fer l'Espanyol. Pressionats a dalt, van explotar la passada llarga més del que és habitual. Però la van orientar a les bandes, la van controlar en segona jugada amb l'arribada de Xavi i Iniesta a la caiguda. Baena i Javi Márquez, fent un marcatge gairebé individual sobre els internacionals culers, van tenir massa metres a recórrer i van patir a la contenció. Van arribar tard gairebé sempre.
Antídots
Perquè el problema de Pochettino va ser que aquest guió no només el coneixia ell. També se l'havia estudiat Guardiola. I de quina manera. El tècnic culer va donar aire a la creativitat dels seus davanters, va habilitar el caos ordenat que només aquest Barça sap dominar. Amb Messi lluny dels centrals, Pedro i Villa van entrar en diagonal. La defensa avançada dels periquitos els va donar espai. Pochettino volia provocar fores de joc, puntades centrades i verticals. Però es va trobar pilotes diagonals, i amb aquestes és més difícil caure en posició no reglamentària. Des de la màxima amplitud, Pedro va ser profund en direcció a Kameni, aprofitant el buit central que deixava Messi en aquesta nova manera de jugar que permet lluir-se a altres jugadors.
El Barça va jugar amb dos davanters i tres mitges puntes. El doble pivot de l'Espanyol va quedar excedit. Verdú, que era una opció a l'esquena, a l'enllaç per trobar Osvaldo, va quedar ocult, sense pilota. Perquè també el Barça va pressionar la sortida en curt periquita i els locals van haver de buscar la seva referència en punta de forma directa. I en aquestes tasques, Puyol, Piqué i l'ajuda de Busquets van ser determinants per aportar equilibri al dibuix de l'equip.
Pochettino va tenir més problemes amb la profunditat d'Abidal, que en el primer temps va agafar gairebé tant protagonisme com Alves. Potser no s'ho esperaven els blanc-i-blaus, i Luis García i Callejón van haver de baixar massa sovint per ajudar els seus laterals, i evitar la superioritat.
Comença a ser habitual que el Barça trobi el perill a partir d'una ocupació estratègica dels seus jugadors de banda. És, en forma geomètrica, un rombe estirat. Màxima amplitud al mig, i tancats al centre, a les zones properes a les porteries, ja siguin els laterals en posicions defensives, com els extrems en accions d'atac. No és fàcil anar a buscar els rivals tan enganxats a la línia, i després perseguir-los cap a porteria.
Gestió emocional
Els dos gols de Pedro, al cap d'un quart d'hora de l'inici de cada part, van arribar massa aviat per als periquitos. El partit anava revolucionat, esbojarrat. Faltes per arribar uns segons tard, per saltar amb massa energia, per deixar un missatget a l'alçada dels turmells. Per excés de ganes de derbi. Als locals els va pesar l'empenta de la seva gent. Les ganes, certa ràbia per haver de guanyar, per obligació moral, els seus rivals. A l'enemic. El Barça va trobar-se, superats els 10 minuts inicials, el partit que volia i havia previst. I va jugar-lo de gust. A remolc, només l'etern esperit periquito va mantenir l'emoció, però no va poder evitar la golejada.
