Pioners

No he estat mai persona d’ídols. Penso que de tothom en pots treure la millor versió i la pitjor i que se n’aprèn de les dues cares. Però reconec que tinc una debilitat especial per les primeres gestes. Em meravella el coratge d’aquelles persones que s’atreveixen a fer alguna cosa per primera vegada. Les primeres ascensions als Pirineus, als Alps, a l’Himàlaia; les primeres travesses als pols; les primeres gran regates creuant oceans; els primers vols... De tot hi ha una primera vegada, i comporta un component tant aventurer com temerari força important.

Reconec també que les primeres gestes de dècades enrere encara em tenen més embadalida. Actualment tenim una informació i uns mitjans que, no fa tants anys, no existien: des dels mitjans de seguretat i de seguiment fins a la capacitat d’explorar terrenys desconeguts a través de fotos de satèl·lit amb una exactitud força acurada. Tot i així, la meva intenció està molt lluny de desmerèixer cap d’aquestes proeses, ni les actuals ni les passades.

Aquesta setmana ha anat de pioners. La vam començar amb la notícia de la mort de la nedadora Montserrat Tresserras, que, sincerament, no coneixia, però la seva història m’ha captivat. I, dimarts mateix, ens arribaven unes imatges que feien feredat de l’alpinista austríac David Lama fent la primera ascensió en solitari al Lunag Ri, de 6.907 metres, una muntanya de l’Himàlaia que encara no s’havia conquistat. Ho va aconseguir fa un mes.

Tresserras ens ha deixat a l’edat de 88 anys. L’olotina va ser una de les grans pioneres en la natació d’aigües obertes. Va ser la primera dona de l’Estat a creuar l’estret de Gibraltar i la primera dona de tot el món que va travessar d’anada i de tornada el canal de la Mànega. També se li atribueixen les travesses entre Mallorca i Menorca i entre Concordia i Colón, a l’Argentina i l’Uruguai. I no va poder completar la travessa que uneix la Península amb Eivissa després de 55 hores d’intentar-ho. Mig segle després ho aconseguiria per primera vegada David Meca, un altre pioner.

No havia de ser fàcil per a una dona fer-se un lloc, al voltant dels 60, en un entorn tan aventurer. A l’època de la postguerra, les dones esportistes no eren la gran admiració de la societat, i encara menys una dona atrevida. Així que per a mi, lamentablement, l’atribució és doble: ser la primera i ser dona.

Intento posar-me a la pell de persones com Tresserras o Lama i em faig molt petita. Em falta tanta valentia... Ara m’adono que potser no soc d’ídols, no; però sí d’admirar persones.