Maradona, pioner en marxar per la porta del darrere

Banderes a mig pal al Barça en record del Pelusa, un dels primers ídols estrangers en abandonar el club sense un comiat a l’altura del seu nom

Quatre dies de banderes a mig pal al Camp Nou. Missatges emotius a les xarxes socials amanits amb extractes de gols i jugades impossibles. Minut de silenci i braçalets negres per rebre diumenge al migdia l’Osasuna a l’estadi en partit de Lliga (sense públic, esclar). Javier Mascherano d’ambaixador improvisat a Buenos Aires per assistir a una de les capelles ardents més multitudinàries de la història de l’esport, la de Diego Armando Maradona, referent indiscutible del futbol mundial amb un passat blaugrana en lletres minúscules. El Barça s’esforça en acomiadar amb honors una llegenda de la qual no va treure rendiment esportiu ni econòmic.

Com a culer, el Pelusa va disputar 58 partits oficials entre el 1982 i el 1984, va marcar 38 gols i va sumar una Copa del Rei, una Copa de la Lliga i una Supercopa d’Espanya al seu palmarès. Un balanç tan poc profitós com el seu traspàs al Nàpols dos estius després d’aterrar a Barcelona. Els italians van pagar per ell 1.200 milions de pessetes, si fa no fa el mateix que la directiva havia acordat amb Argentinos Juniors i Boca Juniors dos anys abans, una quantitat que en el moment d’acceptar la proposta napolitana el club català encara no havia satisfet del tot. Encara que el mite digui el contrari, Josep Lluís Núñez de vegades també estirava més el braç que la màniga.

El pas de Maradona pel Barça va ser una oportunitat perduda. L’argentí va coincidir durant dos cursos al Camp Nou amb Pedro María Artola, que està d’acord amb la lectura més estesa sobre aquesta història de frustració: “Era bo, boníssim, i un noi exquisit en el tracte proper. Però tenia molt males companyies i a sobre va patir una hepatitis i una lesió [fruit d’una entrada horrible de Goikoetxea] que li va marcar la trajectòria a l’equip”.

Maradona va ser el primer gran fitxatge transoceànic del Barça. Un pioner en dur la pilota cosida a la bota, en rodejar-se d’assistents de dubtosa professionalitat en el seu dia a dia i també en abandonar l’entitat per la porta del darrere. Després del Pelusa, pel Camp Nou van desfilar altres jugadors estrangers pagats a preu d’or que, per diversos motius, van marxar sense un comiat a l’altura del seu nom i de la seva trajectòria. Compra aquesta tesi Ángel Iturriaga, historiador del Barça: “El Diego és el primer cas paradigmàtic en aquest sentit. La seva irrupció coincideix amb la mediatització del futbol. A principis dels anys 80, els aficionats van començar a preocupar-se més per les estrelles que pels equips. El Barça va intentar treure profit d’aquesta nova dinàmica, però després no va saber tenir paciència. Amb un Maradona sa i més ben assessorat es podria haver construït un equip de primer nivell a Europa. Tanmateix, va predominar la lògica curtterminista i la poca traça de Núñez a l’hora de lidiar amb les joves estrelles i els seus hàbits”. La història es repetiria en les següents dècades amb altres noms propis.

La venda de Maradona al Nàpols té paral·lelismes amb la de Ronaldo a l’Inter de Milà. L’exariet brasiler va jugar una temporada excepcional al Barça (96-97) i, igual que l’argentí, va sortir traspassat quan encara li faltaven moltes alegries per donar al Camp Nou. Va jugar 49 partits i va convertir 47 dianes en el seu primer i únic exercici com a blaugrana, saldat amb tres títols menors i una venda per més diners dels que havia costat. “Entre Núñez i la influència dels agents del jugador, l’operació va recordar molt la de Maradona 12 anys abans”, rememora Iturriaga.

Els brasilers, experts en la matèria

Ronaldo va ser el segon brasiler que va fer les delícies dels culers als 90. El primer va ser Romário da Souza, que també va encarnar un plaer efímer. Després de fer 30 gols a la Lliga en la seva primera campanya a l’equip (la 93-94), molts d’ells de bellíssima factura, va baixar molt el seu rendiment i va acabar sent traspassat al mercat d’hivern per desavinences sobretot amb Johan Cruyff. “Romário va allargar força la seva carrera després del seu pas pel Barça, així que m’atreviria a dir que si s’hagués tingut una mica més de paciència podria haver rendit dos o tres anys a bon nivell. Era un davanter amb unes característiques úniques”, recorda Iturriaga.

Tot i que amb matisos, acomiadar brasilers per la porta del darrere va repetir-se més vegades després de Romário i Ronaldo. Va seguir amb la tradició Rivaldo, traspassat al Milan, i sobretot Ronaldinho, sacrificat per Pep Guardiola el 2008 a les portes del millor Barça de la història. Dinho, màxim referent de l’equip que va guanyar la Champions de París, també va fitxar per l’entitat rossonera i, igual que Rivaldo, no va poder acomiadar-se de l’afició com hauria volgut. Tampoc van tornar a jugar mai com ho havien fet al Camp Nou.

No es pot treure la mateixa conclusió de Samuel Eto’o, que va continuar rendint a bon nivell a l’Inter quan Guardiola va decidir bescanviar-lo per Ibrahimovic. O de Neymar, actual estrella del PSG. O de Luís Figo, un altre ídol estranger del Barça que va viure un comiat amarg. El portuguès, trumfo electoral de Florentino Pérez, no només no es va acomiadar de la culerada en bona sintonia, sinó que va ser rebut amb xiulades de rècord i llançaments d’objectes cada cop que va visitar el Camp Nou vestit amb la samarreta del Madrid. A més, va guanyar dues Champions de blanc.

“El Barça no sap dir adeu a les seves estrelles”, diu l’historiador Iturriaga, que assenyala Luis Suárez com l’exemple més recent. L’uruguaià, tercer màxim golejador de la història blaugrana, va marxar quasi regalat a l’Atlètic de Madrid per alliberar massa salarial, pagant quatre temporades de sequera a Europa. Queda per veure si podrà tenir el comiat que volia a l’estadi i si Simeone és capaç d’aprofitar els seus gols per guanyar la Lliga.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF