Publicitat
Publicitat

BARÇA

Pinyolons, clústers, elefants i rossellons

Avui es compleixen 10 anys de la victòria de Joan Laporta a les eleccions del Barça

Aquell calorós 15 de juny del 2003 van alçar les copes ben alt. Començaven els millors anys de la seva vida. Eren quinze persones que provenien d'un univers nou, de quatre famílies diferents. Els unia el barcelonisme. I els va unir, durant mesos, una mateixa idea de club. Una idea que va durar poc. El 2005 es va produir una escissió que encara avui s'arrossega.

Aquelles quatre famílies que van arribar al club de la mà de Joan Laporta es coneixen com els pinyolons , els clústers , els elefants i els rossellons . Els primers, l'ala catalanista, on hi havia per exemple Jordi Monés, que després va sintonitzar amb Sandro Rosell. Els clústers eren Ferran Soriano i Marc Ingla. Els elefants , encapçalats per Laporta, eren el nucli dur, els que havien iniciat feia anys la lluita contra Josep Lluís Núñez amb l'Elefant Blau. Als rossellons hi havia Josep Maria Bartomeu i Jordi Moix, pont i vincle amb Laporta durant els primers mesos. Eren 15 joves il·lusionats que van idear un nou Barça. L'embrió de l'actual Barça.

Joventut descarada

"Una setmana abans de les eleccions vaig tenir clar que guanyaria i ho vaig fer saber als companys", explica Laporta. Havien aparegut del no-res. Pràcticament, quan s'iniciava la precampanya no tenien "cap esperança", reconeix Jaume Ferrer. Però ho van fer. 27.138 vots i el 52% del suport. El 15 de juny arrencava un nou Barça i unes setmanes més tard, de la mà d'Alejandro Echevarría, aterrava el setzè home, Javier Faus.

Una sensació que comparteixen els directius d'aquell Barça és que van trencar amb el passat. Toni Rovira creu que es va acabar "amb la naftalina" i el món "tenebrós" del nuñisme. "La nostra victòria va ser un error del sistema, una revolta, una revolució, un trencament generacional", explica. Una idea que comparteix Albert Vicens. "Jo era el més gran, tenia 52 anys, però teníem un esperit jove i una concepció del món diferent".

Una opinió que asseveren alguns dels treballadors que provenien de l'etapa anterior i que encara avui continuen anant cada dia a l'estadi. "Va ser un canvi en la manera de ser, la directiva anterior tenia una edat i hi va entrar un corrent de modernitat", diu un d'aquests veterans.

Els nous aires que van entrar al club aquell 15 de juny es basaven, segons Vicens, en tres conceptes: "Molta il·lusió, treball i innocència". I també, recorda Alfons Godall, amb "gent de molta personalitat com el Jan, el Ferran i el Sandro".

Una forta personalitat i una innocència que van anar aguditzant les divergències. "El segon any va ser horrorós. Jo em trobava al mig, apreciava el Jan i el Sandro... Teníem un equip que feia enveja", explica amb un punt de dolor Rovira.

Les diferències entre Laporta i Rosell van fer que els homes pròxims a l'actual president acabessin abandonant el club. No tots a la vegada. No tots per voluntat pròpia. "Des del primer dia es veia que hi havia famílies diferents, però al principi va ser bo", diu Ferrer. "Massa diversos?", es pregunta Godall. "Al principi la suma va ser molt bona, però la marxa del Sandro no la puc perdonar", es respon el mateix Godall. "És molt dolorós, érem setze i onze estan demandats o han impulsat aquesta demanda. És molt trist", lamenta Vicens. El 16 d'octubre del 2010, 29 vots de diferència van servir perquè l'assemblea tirés endavant l'acció de responsabilitat contra Laporta i set directius més. Va ser l'eclosió definitiva d'un cisma que va iniciar-se entre el 2004 i el 2005.

Tot i això, Rovira manté que, "en el fons, el Barça l'està governant la mateixa generació que va vèncer el 2003". Els cinc membres actuals de la junta de Sandro Rosell i que ja hi eren el 2003 prefereixen no valorar l'efemèride d'avui. Lluny queden els elefants , els pinyolons i els clústers .

Sopar commemoratiu

Fa un mes Albert Vicens va decidir que valia la pena recuperar l'esperit d'aquell Barça. Va enviar un missatge als seus companys. No a tots, els directius actuals en van ser exclosos. Al final el sopar va aplegar nou persones. El primer a arribar a casa de Vicens va ser Laporta. "Sempre arriba tard i va arribar 10 minuts abans d'hora", recorda l'amfitrió. Va ser un sopar de tres hores i de persones que han agafat camins diferents. Fins i tot de rivals el 2010, com Ferrer i Godall. Malgrat tot, Vicens defensa que va ser "un sopar d'amics". "Vam donar per entès que eren coses del passat", reconeix.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF