Pili Espadas: “Aviat compliré 20 anys al club. En set temporades a Primera ningú no va apostar per nosaltres”

PalmaParlar de futbol és parlar de M. del Pilar Espadas, més coneguda en aquest món com a Pili Espadas (30 de setembre del 1981). Va començar a jugar l’any 1999 quan només tenia 17 anys en el primer equip femení que es va fundar, la Unió Esportiva Collera. En aquella època, Pili ja feia temps que seguia les passes del seu germà, Miguel Àngel Espadas, que va ser un referent en totes les categories del Collera i del futbol balear. Fins llavors, Pili havia jugat en silenci perquè li feia vergonya demostrar el seu talent com a esportista. Fa 20 anys, era estrany veure una nina darrere una pilota, i molt més si compartia el terreny de joc amb nins.

Pili va començar en el ‘Colle’ (així l’anomenen en el món del futbol)en la categoria Regional de Mallorca, en la qual va restar tres temporades, fins que va ascendir a la Lliga estatal l’any 2002. Varen estar en aquesta categoria durant set temporades i aconseguiren l’ascens a la Superlliga (el que ara es coneix com a Primera Divisió) el 2008-2009, i també va jugar la Copa de la Reina les temporades 2009-2010 i 2010-2011. Va competir en la màxima categoria durant set temporades i descendí a la categoria de Nacional la temporada 2015-2016. Des de llavors és a Segona. Durant aquests anys, Pili també va pertànyer a la selecció balear absoluta sub-25, des de l’any 1999 fins al 2006, quan complí l’edat màxima per poder pertànyer-hi. Va ser convocada per jugar amb la selecció espanyola l’any 2004 debutant en el partit de classificació del campionat d’Europa, Espanya-Bèlgica. També pertany a la selecció balear de futbol platja des de l’any 2010, i en el Campionat d’Espanya del 2014 va ser guardonada com a millor jugadora.

El 2017 va aconseguir la màxima distinció del futbol balear per part de la FFIB: la Bota d’Or per la seva gran trajectòria esportiva.” També pertany al comitè de la selecció de futbol femení de la federació balear i des del 2001 ha estat entrenadora dels equips inferiors del club del Coll d’en Rabassa. Pili fa feina a l’hospital de Son Espases i no té gaire temps lliure, però quan pot aprofita per gaudir de la seva família i els seus dos nebots, que són el més gran de la seva vida. Lucas ha heretat la passió del seu pare i Daniela, de moment, ha triat el ballet, però, com diu Pili Espadas, el més important és que els nins facin l’esport que vulguin. Sobretot que gaudeixin tant com la nostra protagonista gaudeix del futbol.

Amb aquesta trajectòria és gairebé normal que us emocioneu només de veure l’escut del Collera...

Aquí ho he viscut tot com a futbolista, des que vaig començar a jugar.

La pròxima temporada ja farà dues dècades que sou al club?

Vaig començar seguint les passes del meu germà. Miguel Àngel Espadas va ser un gran davanter i ara és un bon entrenador. És el meu mirall i la persona que més m’ha ajudat, juntament amb la família. Li ho dec tot.

Què és per a vós el Collera? El meu amor per aquest club és infinit. Aquí ho he viscut tot i no me n’he volgut moure perquè tenc el respecte de tota la barriada, els directius i les companyes. Ara tenc l’oportunitat de veure per la televisió Mariona Caldentey i Patri, que actualment juguen al Barça. Quan sent que el narrador comenta que són exjugadores del Collera se’m posa la pell de gallina.

Tota la vida lligada al Collera... Però heu tingut un parell d’ocasions per saltar a un altre equip?

En un moment determinat vaig tenir l’oportunitat d’anar-me’n al Sabadell, que aleshores ho guanyava tot, però vaig decidir quedar-me a l’illa perquè no tenia un contracte fix i no vaig ser prou valenta per arriscar-m’hi. Era molt jove i no estava preparada per partir de l’illa. Després també vaig tenir una proposta molt interessant del Llevant, però la feina era important i havia de triar entre el futbol i el futur laboral.

Què falta perquè es pugui veure el futbol femení amb els mateixos ulls que el masculí?

“Els mitjans de comunicació són fonamentals i les empreses haurien d’apostar pel futbol femení. Vàrem estar set temporades consecutives a Primera Divisió i ningú no va apostar per nosaltres, però gràcies a petites empreses podem sobreviure un poquet millor. El que no pot ser és que hi hagi equips masculins que juguen a la Divisió d’Honor i tinguin més recursos que nosaltres. És molt trist que em telefonin per demanar-me el número de telèfon de Mariona Caldentey, que s’acaba de proclamar campiona de la Copa de la Reina amb el Barça, quan ella ha tingut una trajectòria molt bona en el Collera. Hi ha mitjans que duen les fotos de les dones de futbolistes però no escriuen una sola línia sobre el futbol femení en les pàgines interiors”.

Us fa por pensar en el dia que us retireu?

Sí, perquè encara no em veig fora de l’equip, estim molt aquest esport i pensar que no podré competir i entrenar em fa pena. Continuaré inculcant valors i continuaré entrenant, però és clar que no és el mateix perquè ja no tindré el contacte amb la pilota i aquest cuquet que tens a la panxa quan estàs enmig del camp. El dia que em retiri vull fer alguna cosa amb totes les companyes de viatge per dir adeu i serà molt emocionant, però reconec que em fa por pensar que m’aixecaré un dia i pensaré que ja no som jugadora de futbol. Serà dur.

Vàreu baixar a Segona fa un parell d’anys i aviat farà 20 anys que sou al club. És un bon moment per tornar a Primera?

[Riu] Aquest és el meu somni, poder deixar l’equip a Primera Divisió i pot ser aguantar un anyet a la màxima categoria, però crec que em retiraré abans dels 40, tot i que, amb Pili Espadas, mai se sap.