ATLETISME
Misc 19/06/2017

Paulo Amotun Lokoro: “A Maracanã vaig plorar recordant la vida al camp de refugiats”

Entrevista a l'atleta de l’equip olímpic dels refugiats

i
Albert Llimós
3 min
Paulo Amotun Lokoro: “A Maracanã vaig plorar recordant la vida al camp de refugiats”

BarcelonaAls 11 anys la guerra el va fer fora del seu poble al Sudan del Sud, on ajudava la família fent de pastor. Paulo Amotun Lokoro (Ngatuba, 1992) va arribar al camp de refugiats de Kakuma, a Kènia, sol i sense res, allunyat de la seva família. Allà va descobrir les seves aptituds per a l’atletisme, i després d’entrenar-se a les ordres de la campiona olímpica i del món Tegla Loroupe, l’any passat va competir als Jocs de Rio amb l’equip de refugiats en la prova dels 1.500 metres. Lokoro és un dels símbols de l’ACNUR per conscienciar la societat dels problemes que tenen els 65 milions de refugiats que hi ha al planeta. El Barça s’hi ha sumat engegant la campanya #SignAndPass.

¿Com va ser el dia que la guerra el va expulsar de casa?

No me’n recordo gaire perquè era massa jove, però m’ho puc imaginar. Recordo quan la gent lluitava al poble, quan havíem de marxar corrent al bosc, amb els amics i els veïns, per amagar-nos. Hi havia una mena de recepció al poble des d’on s’organitzava el transport de la gent al camp de Kakuma. Jo era un d’ells. Estava amb el meu oncle, però ens van separar. El vaig veure marxar i vaig arribar sol a Kakuma.

Tot sol en unes instal·lacions amb prop de 150.000 persones.

Estava acompanyat d’una veïna del poble, una dona propera a la meva mare, de qui jo coneixia el pare i la mare. Ella em va cuidar, m’ho facilitava tot: si volia menjar o aigua m’ho donava. Ella va ser com la meva mare a Kakuma perquè vaig estar tres anys sense veure els meus pares. Estava confús, no sabia si els reconeixeria quan els veiés perquè van ser tres anys sense saber-ne res, tot i que els meus pares sí que sabien coses sobre mi.

Com va ser la vida allà?

La vida a Kakuma és molt dura, et posa a prova. No hi ha res fàcil, tot i que et faciliten el menjar i altres coses.

L’esport el va salvar.

A la majoria de la gent jove de Kakuma li agrada l’esport, tot i que pràcticament no hi ha pilotes per jugar. Però si veies un amic amb una pilota, li suplicaves poder jugar amb ell. Ara, afortunadament, et donen equipament, material en condicions. Tot i que jo vaig començar a córrer sense res: a Kakuma anaves descalç a l’escola, tornaves a casa descalç, a tot arreu anaves descalç. Qualsevol activitat que hi havia la feies descalç. A l’escola de Kakuma vaig descobrir el meu talent, que les cames em responien, i quan vaig arribar a l’institut vaig descobrir que córrer et pot canviar la vida. Llavors em van arribar les vambes i la roba.

Què va pensar el dia que va entrar a l’estadi de Maracanã durant la inauguració dels Jocs de Rio?

Ser allà va ser una cosa espectacular. Quan has estat a Kakuma i passes a passejar-te per Maracanã o l’estadi del Barça, penses “Uahhh, és un altre món”. Quan entrava a l’estadi de Maracanã vaig plorar. No sabia per què plorava, però recordava la meva vida al poble, al camp de Kakuma, i em preguntava: “Qui soc? Què significa ser aquí?” Va ser bonic, em va permetre conèixer gent de diferents nacionalitats, atletes internacionals, famosos com Usain Bolt o Justin Gatlin, que van venir a la vila olímpica per donar-nos consells.

Vostè és un afortunat?

Sí, esclar, sense el suport rebut no seria aquí. Viuria en un altre món.

Què diria als governs europeus sobre el que estan fent amb els refugiats?

Hi ha gent que pensa que els refugiats no són éssers humans, però són gent com tothom, parlem com tothom. Podem canviar la vida d’un refugiat donant-li equipament per jugar a futbol o fer atletisme, ajudar-lo a desenvolupar el seu talent.

stats