Pattullo, el futbolista que va tornar de la guerra

Va ser l’ídol golejador a qui es volia assemblar Paulino Alcántara, i Josep Samitier el considerava el millor jugador que havia tingut el Barça. Va revolucionar la posició de davanter centre amb les seves famoses mitges voltes, feia més d’un metre vuitanta d’alt i era guapo, carismàtic i tremendament popular entre els seguidors. Es deia George Pattullo. Aquest escocès a qui l’afició anomenava el Gran Pattullo tenia 21 anys quan va debutar amb el Barça el setembre del 1910, marcant en un empat a 1 davant de l’Espanyol. La seva etapa al Barça tan sols va durar 23 partits, però en aquesta curta trajectòria va anotar ni més ni menys que 43 gols. El maig del 1911 Pattullo va marxar de la ciutat que li havia robat el cor per tornar a la seva terra, Escòcia.

Tot i això, el març del 1912 el Barça s’havia d’enfrontar amb l’Espanyol a les semifinals de la Copa dels Pirineus. Atenent el prec desesperat del club perquè disputés un últim partit amb la samarreta del Barça, Pattullo va recórrer gairebé 1.800km des de Glasgow, la seva ciutat, i va sortir al camp del carrer Indústria. Va marcar dos gols en la victòria per 3-2 del Barça -un dels quals en el temps de descompte- i, quan va sonar el xiulet final, va sortir del camp aclamat per l’afició. La seva condició d’heroi va quedar immortalitzada amb un retrat publicat a Stadium : “ El footballista del día y gran favorito del público barcelonés ”. L’abril del 1912, amb la devoció dels seguidors de Pattullo intacta, l’escocès va tornar altre cop al seu país.

Cinc anys després, al mateix mes, Pattullo era en un camp erm i enfangat del nord de França. El temps era impropi d’aquella època de l’any: queien flocs de neu del cel plomís i feia un fred de por. L’escocès ja havia sigut testimoni de molts horrors de la Primera Guerra Mundial, però l’abril del 1917 s’estava llançant l’ofensiva crucial a la Batalla d’Arràs i l’exèrcit britànic estava guanyant posicions als alemanys. Pattullo, com tants amics seus, s’havia incorporat a l’exèrcit britànic el 1915 i aquell mateix any havia estat destinat a França. Va anar ascendint de grau fins a segon lloctinent del batalló 21 de la Brigada Escocesa Tyneside.

Problemes pel gas tòxic

Els dies en què jugava al Barça davant de multituds enfervorides devien semblar a anys llum. Ara la funció de Pattullo i la seva companyia consistia a obrir-se camí sigil·losament entre el perill pel terreny no ocupat que separava les posicions britàniques i alemanyes i proporcionar punts d’aprovisionament per preparar l’avanç de l’exèrcit. El 10 d’abril la companyia de Pattullo, encapçalada pel seu amic el capità Herbert Waller, va capturar una trinxera alemanya. El general Ternon, de la Brigada Escocesa Tyneside, va escriure sobre la batalla: “Lamento profundament que, entre els oficials morts, per desgràcia, hi hagués el capità Waller. Va trobar la mort mentre perseguia un franctirador enemic que ens havia causat problemes des del capdamunt de la carena”. Tot i que, en general, els historiadors consideren que la batalla va ser una victòria britànica, al llarg de l’ofensiva la Gran Bretanya va perdre més de 150.000 efectius i va guanyar poc terreny. A causa de la mort del seu amic íntim, Pattullo va passar a ser capità en funcions de la seva companyia. El juny del 1918, amb motiu de la celebració de l’aniversari del rei, Pattullo va ser condecorat amb la creu militar pel seu valor.

George Pattullo va sobreviure a la guerra, però va patir problemes respiratoris la resta dels seus dies a causa del gas tòxic utilitzat en els camps de batalla. Segons sembla, el mes d’abril va ser sempre monumental en la vida del Gran Pattullo. Deu anys després d’assistir als horrors de la guerra a França va tornar a la ciutat que estimava, a la ciutat que mai no l’havia oblidat. El 15 d’abril del 1928 George Pattullo va sortir al verd llustrós de la gespa de les Corts. L’havien convidat a tornar perquè l’afició el pogués veure un cop més. Els seguidors li van dedicar una ovació eixordadora mentre caminava cap al cercle central abans del partit de quarts de final de la Copa. Josep Samitier, inspirat per la coneixença del seu heroi, va marcar quatre gols en la victòria per 7-3 contra l’Oviedo. I Pattullo va rebre l’acollida d’heroi que es mereixia.

Com a jugador, no tenia la tècnica d’Alcántara, Samitier, Cruyff o Messi, però, com a home, va enfrontar-se a la mort als camps de França i va sobreviure. El Barça hauria de retre homenatge a la seva memòria amb motiu de la commemoració del centenari de la fi de la Primera Guerra Mundial.