Pas de la Cabra i el puig de la Creu pel barranc de la Jonquera

Fa un parell de mesos que férem el barranc del Parral, veí del d’avui, el barranc de la Jonquera, on a través del vertiginós i poc conegut pas de la Cabra assolirem el camí de l’ermita de Betlem. Per allargar la ruta pujam al puig de la Creu. S’hi han de fer grimpades. El pas és molt exposat i, per tant, es recomana assegurar-se.

Iniciam la ruta a les 9 h, a la creu de terme de la Colònia de Sant Pere (WP-1) (33 m), en direcció a Betlem. Abans haurem deixat cotxes suficients a l’aparcament de les cases de Betlem per a la tornada. Des de la carretera situam alguns indrets, com el puig de la Coassa o la muntanya de l’Ermita (extrem esquerre), el barranc de la Jonquera (el d’avui), el barranc del Parral i el llegendari puig d’en Xoroi. En aquest punt (WP-2), en el quilòmetre cinc i després de caminar 1,3 quilòmetres per la carretera, la deixam per la dreta, pel camí de la Jonquera. Deixam a banda i banda algunes entrades a finques rústiques, i el Putxet de can Coix a l’esquerra, més proper a la mar. S’acaba l’asfalt, i tot seguit caminam per una camada de terra.

Ben aviat afinam les coves dels penya-segats de la Jonquera, sobre les quals se situa el pas de la Cabra. Des d’aquí no pareix que hagi de ser gaire dificultós. Per una reixeta baixa entram a la finca que tenim a la nostra dreta (WP-3) (49 m), i uns metres més endavant trobam un portell. Si continuàssim camí cap amunt arribaríem a la font de la Jonquera o del Salt. Avançam descrivint mitja el·lipsi per tal d’evitar el tàlveg del comellar, on creix un atapit pinar. Així ens dirigim al coll de la Jonquera, i la pujada ens lleva la son i ens fa suar. Assolim el coll de la Jonquera (WP-4) (146 m), el qual separa les dues barranqueres, la del Parral (dreta) i la de la Jonquera (esquerra). Per la falda del serral de la Lluna, sense guanyar gaire altura, anirem a cercar el pas (cap a l’esquerra de la imatge). Antigament, tot aquest territori pertanyia a l’extensa devesa de Ferrutx, zona de caça dels reis de Mallorca. Caminam per un territori extremadament brut. L’únic que s’agraeix en aquests moments és l’ombra perquè el sol ja encalenteix de valent.

Puig de la Murta i pas de la Cabra

Deixam enrere el puig de la Murta (216 m). Esquivam l’esperó i començam a pujar per darrere. Destaca la figura rocosa de la Coassa (319 m), al cim de la qual se situa l’observatori militar i, més avall, l’ermita de Betlem i les ruïnes de la possessió de can Virell. Un pas directe també permet pujar-hi, emprat antany pels pescadors de la cala dels Camps. Pels voltants dels seus peus hi ha l’indret dit el Galamó d’en Coassa, i més enllà, el penyal Roig, el Niu del Voltor... Avançar per aquest territori totalment salvatge, sense tirany marcat ni fites, amb una vegetació que s’entesta a travar-te i rapinyar-te, és força complicat. De cop, el terreny és més net, es veu que hi han pasturat bísties.

Recorrem la base del penyal, entre càrritx, garballons, estepes, mates de romaní, de xiprell i llentiscleres, i les molestoses aritges baleàriques. Els companys capdavanters ja estan situats a la rampa d’aproximació al pas. A l’aproximació al pas o a la primera part s’hi han de fer algunes grimpades, mentre la cornisa s’estreny. És una gran cunya molt inclinada que a la part final no té més d’un pam. Trobam embós (overbooking) al pas, ja que s’hi instal·la una corda de seguretat. Hi ha un poc de confusió amb el topònim (pas de la Cabra, pas de la Coassa) degut que alguns mapes només indiquen un dels dos passos: als mapes de l’atles de la GEM i l’IDEIB apareix per la contrada el pas de la Cabra, en canvi, al mapa de Josep Mascaró Pasarius, del CTM, figura el pas d’en Coassa. La GEM només cita el pas de la Coassa, diu: “Al terme d’Artà, a la coma dels Catius, prop de l’ermita de Betlem”. Personalment crec que s’hauria d’anomenar pas de la Jonquera, denominació que pren el barranc, tot i que, el nom de cabra no li escau gens malament. Nosaltres ho tenim clar, aquest és el pas de la Cabra i el de la Coassa o Covassa està situat més al nord. Després d’haver publicat el reportatge, l’amic Arnau ens dona algun indici sobre el topònim, sempre molt ben arribat: “Per si pot servir de res. Segons una família artanenca veïna d’aquesta zona i que ho és de diverses generacions, el pas de la Coassa és un que ascendeix directe al puig del mateix nom, es tracta d’una ampla rampa que ens situa al cim –tot això segons els seus relats–, la utilitzaven per anar a l’ermita des de la Colònia de Sant Pere, sobretot els pescadors de Ca los Cans per anar a Artà. Si bé tot això no és més que una altra aportació a aquesta incerta localització, en tot cas és una possibilitat més d’accedir a la cara nord d’aquestes muntanyes. Ara bé, estic amb tu en què el més lògic és que rebés el nom del pas de la Jonquera, atesa la seva localització”.

Cercant informació a la revista local Bellpuig vaig trobar un magnífic relat signat per Trescaires (Xerafí Guiscafrè), titulat El Pas d’Es Grau. L’acompanyada de Madò Gatova, on conta la mort de Joana (1885) i el trasllat del seu cos a la vila d’Artà. Hi diu: “Pel pas Caudalé i pel d’en Gil feia beneit pensar-ho. El sol fet de passar-ne de buit ja era un miracle. El Parral era lluny i el que ells, els Pambolis, empraven per anar a Vila, en Covasa, era quasi tan malambrós com els dos primers. Solament el pas del Grau permetria treure el taüt a carregador i, encara així, n’hi hauria un bon tip fins a la Beca”.

Mentre esper el torn per passar per la petita cornisa, distrec els mals pensaments copsant els esglaiosos precipicis que forma el salt del torrent de la Jonquera, per on s’estimba la canal de la coma dels Catius. Al final no sé si els distrec o bé amb la visió de l’esgarrifosa i vertical paret fa l’efecte contrari i augmenta el grau de vertigen, que ja és prou alt, no em manca gens. Es tensa la corda i comencen a desfilar un a un tots els components del nombrós grup. Acabam en una esplèndida balconada assaborim el berenar i reposam forces per continuar la ruta, que no ha fet més que començar.

El camí del Bec de Ferrutx

Prosseguim la marxa tresquera a la recerca del camí del Bec de Ferrutx. Destaca el puig de la Covassa, a la dreta, i el cap del Pinar i el de Formentor, a l’horitzó. Anam superant onades pètries i grans extensions de carritxeres. Al fons s’hi situen les Madrioles i el puig Fonament. Assolim el camí de l’ermita a les 11.43 h (WP-6) (316 m), però l’abandonam per anar camp a través cap a les marjades abandonades de can Virell. Darrere s’entreveu l’ermita de Betlem. A l’ombra, s’aixeca el puig de la Talaia Freda (562 m), també anomenat puig Morei o puig de Morell, per estar situat dins les terres de l’antiga possessió de Morell, antigament dit puig de les Osques. Més enllà de les cases s’estén la coma dels Catius, un topònim relacionat amb els musulmans capturats pel rei En Jaume I. Al fons, el puig de la Palmera... Ara ens dirigim cap a l’observatori militar de la Coassa. Al cim de la Covassa (WP-7) (319 m) hi trobam el petit edifici de les instal·lacions militars, destinat a la vigilància aèria durant la Segona Guerra Mundial. Anam cap a l’ermita per una senda molt freqüentada. A l’esquerra destaca l’hort dels Ermitans i la raconada de la font; a l’horitzó, a l’esquerra, la punta Beca, a la dreta, el puig de la Palmera i la Talaieta.

Deixam enrere la font de Binialgorfa, ara de l’ermita, abandonam per la dreta el camí de l’ermita, acomiadam en Joan de Pollença i envestim cap a l’Alqueria Vella (WP-10) (269 m). A la nostra dreta, uns metres més amunt del camí, se situa la coveta de Sant Pau, lloc d’oració dels ermitans. Un portell ens dona pas al Parc Natural de la Península de Llevant. Crec que aquí hi havia la Barrera Negra. Davant tenim en Renegat, de 282 metres, i a la dreta, el Fondo de l’Ermità. El camí puja aferrat i replanat amb marge de sosteniment, al coster del puig del Migdia i el de la Truja, és el pas de la Mèrlera. Hem passat el tàlveg del comellar dels Cocons i copsam el terreny que hem recorregut des de l’ermita. Travessam la paret de la Corralada quan sentim renou de panxa. En el coll de la Truja abandonam per l’esquerra el camí que mena a l’Alqueria Vella (la Curia Vella) (WP-14), i enfilam la rosta pujada del vessant sud del puig de la Creu, passant pels Establits.

Puig de la Creu

Empesos per les ganes de dinar, assolim el vèrtex del puig de la Creu (WP-16) (490 m) a les 13.59 h. Ara només caldrà reprendre el mateix camí per on hem pujat, i a l’endret del mirador de l’ermita iniciar la baixada pel pas del Grau (la calçada del Grau, P. Ginard) fins a les cases de Betlem (WP-17), on ens esperen els cotxes (WP-18). Finalitzam l’excursió a les 16.15 h.