Pas del Parral per la Colònia de Sant Pere fins a Betlem

PalmaEn aquesta ruta remuntam el torrent del Parral (serres de Llevant) fins a assolir el camí del Bec de Ferrutx. La pujada no és massa exigent, s’han de fer petites grimpades que no presentaran gaire dificultat al senderista avesat. La bellesa del barranc ens recompensarà de la molestosa vegetació que trobarem als primers metres. Nosaltres optam per baixar pel camí de l’ermita de Betlem. Deixam el cotxe al carrer de les Minyones, de la Colònia de Sant Pere (WP-0) (19 m). Sortim al carrer Major i anam a la sortida de la població, en direcció al puig d’en Xoroi (482 m), per la carretera que discorre entre can Pentinat i can Garriga. A la dreta guaita el Bec de Ferrutx (528 m). Més a l’esquerra baixa el torrent del Parral.

Ens posam en marxa a les 9.28 h. Creuam la carretera de Betlem i seguim recte per la camada asfaltada, es tracta del camí de les Porres. Segons la tradició, per aquest indret, el rei en Jaume I va alçar el campament quan assetjà, el 1230, els musulmans refugiats en aquestes muntanyes. Precisament en una balma del puig d’en Xoroi o na Xeroi (segon l’arxiduc), dita la cova del Migdia, el camí fa un gir a l’esquerra, per can Beca, caminam, ara, adreçats al puig de la Murta (218 m). Giram a la dreta (WP-1) (41 m), deixant a l’esquerra l’entrada a can Grau (amb un senyal de direcció prohibida). El camí torna voltar a l’esquerra i passa per una sèrie d’edificacions, com can Metxo, can Mas, can Porro, can Martis i algunes altres inacabades. També passam per ca les Porres i el Parral, propietat rústica del terme d’Artà, situada entre Son Terrassa, el cocó del Sarró, el pas d’en Gil i el puig de la Murta. Acaba l’asfalt i el camí segueix per un pinar i bons exemplars de mates. Deixam un ramal que baixa per l’esquerra i assolim el jaç del torrent del Parral (WP-2) (66 m), a l’endret on s’aixeca una presa de contenció. A l’esquerra, a dalt, se situa el coll de la Jonquera. Sortim, momentàniament, del llit del torrent per l’esquerra, per un terreny conrat de can Coix, per esquivar una zona molt bruta de vegetació que s’ha apoderat del jaç.

Trobam alguna fita i una marca de pintura verda en una gran pedra. Recoman dur màniga llarga i calçons llargs, altrament, les plantes rapinyadores, com l’aritja, les argelagues, els garballons, el càrritx i altres, molt abundants en el primer tram del recorregut, ens deixaren records a la pell. Retornam al llit de la torrentera, neta ara i amb alguna alzina arrelada a la vorera, cambra d’ocells. Una corda que trobam instal·lada ens ajuda a superar un petit ressalt. El barranc torna més abrupte així com anam avançant i dona la impressió de ser impracticable. Seguint unes monjoies pujam pel costat esquerre per esquivar una gran paret vertical que forma un petit circ.

Salt del Parral

Des dels peus del salt del Parral, un indret anomenat també el Banc de l’Oli, situa el lloc per on podrem progressar. Per allà dalt també trobarem el pas del Parral. Resulta inversemblant que a tan pocs metres de la plàcida riba de la badia d’Alcúdia trobem aquesta orografia tan abrupta. Després del pas, un tirany ben evident i ben trepitjat ens mena a un altre ressalt. A la dreta tenim l’Esquena d’en Gil i a l’esquerra el serral de la Lluna. La torrentera s’estreny i forma un petit salt, a baix del qual hi ha el gorg de l’aigua de la font del Parral, presidit per una figuera (WP-3) (158 m), anomenat la Bassa de l’Oli. Arribam aquí a les 10.54 h, moment que aprofitam per descansar i dessuar.

Recorrem la cornisa o tenassa del costat de l’esquerra del gorg i grimpam el petit desnivell sense dificultats. Crec que si estigués banyat no seria igual i manco si dugués aigua. Precaució que s’ha de prendre abans de sortir. Dolors em segueix sense problemes. Després d’aquesta darrera grimpada, el barranc s’amansa, per força i torna més planer. A la paret de l’esquerra, enlairada, se situa la cova dels Coloms.

La torrentera fa ziga-zaga. Caminam per una zona obaga i planera on la vegetació té dificultats per subsistir. Sortim del torrent dirigits per unes monjoies que surten per l’esquerra, així, pujam pel coster del serral de la Lluna. Més amunt, la torrentera del Ribell de na Cloc, que baixa d’en Pelat i del morral Vermell i altres de menors desguassen al torrent del Parral, el qual neix per les penyes d’en Xuia Vella. Fins que hi tornem ens quedarà el dubte de si pel jaç del torrent hagués fet més bon avançar que per aquest coster. Segurament, la calorada i la xafogor del dia ha tingut molt a veure amb l’esforç que hem hagut de fer.

A les 11.55 h assolim el camí del Bec de Ferrutx (WP-4) (310 m). Abans d’emprendre la caminada cap a l’ermita de Betlem, copsam una panoràmica del decorat que deixam enrere. Apareixen les penyes d’en Tit, l’esperó de la Basiva (baciva: animal que no cria), el morral Vermell, en Pelat... Allargam la passa per bon camí, deixam a l’esquerra el barranc de la Jonquera i el pas de la Cabra o d’en Covassa, travessam la coma dels Captius i una nova imatge apareix davant de nosaltres. S’entreveu l’ermita, al seu endret, més aquí, veim les restes de l’edifici i marjades de can Virell. A la dreta s’inicia el coster de la Talaieta (412 m), al fons, la Talaia Freda (563 m).

Passam per davant el portell d’entrada a l’ermita (WP-5) (275 m). No hi entram, ja que la ruta és llarga i anam prou cansats, deixarem la visita per a un altre dia. A l’esquerra del camí, remarcada amb una paret baixa, arrela una vella olivera, que s’indica amb una rajoleta com un testimoni d’aquella antiga alqueria Binialgorfa. Alqueria que fou de Romeu de Binialgorfa, mort ja el 1262. Copsam des d’una certa distància el conjunt d’edificis de l’ermita, aixecada a la Coassa (321 m) o la muntanya del Molinot.

Ermita de Betlem

A les 12.56 h arribam a la font de l’Ermita (WP-6), on ens podem refrescar a plaer. Aquesta font rep el nom per santa Bernadeta Sobirós, que podem trobar a la capella que hi ha just a devora. Aquesta santa està molt relacionada amb l’aigua, ja que segons la llegenda la font de la cova de Lorda va començar a brollar de les roques davant les mans de santa Bernadeta. És un racó ombrívol, agradable, amarat de pau, on trobarem una taula i bancs de pedra on podrem reposar, l’esperit i el múscul.

La gruta de la Mare de Déu i na Bernadeta (274 m). La gruta rememora l’aparició de la Mare de Déu a la nina francesa Bernadette, allà a mitjan segle XIX. Deixam la font i la gruta, passam vora l’hort dels Ermitans i el torrent de Betlem o dels Cocons. Una bifurcació va a la Cúria Vella (Parc Natural de la Península de Llevant). Nosaltres seguim dret, pel GR-222, cap al collet de l’Ermita. A la dreta tenim el puig d’en Renegat (282 m). A l’esquerra, el puig de la Truja (315 m), llavors, s’inicia el barranc del comellar dels Cocons, el Furmisó (397 m), puig d’en Vermell (484 m), puig de la Creu (491 m), la Talaia Freda o puig d’en Morei, el cim més alt de les muntanyes d’Artà... Després d’unes giragonses passam vora un forn de calç. Més avall ve el pas del Grau, on hi ha un portell i una vella paret mitgera.

Segon el P. Ginard, pel pas del Grau, “traslladaren a Artà el primer difunt de la Colònia de Sant Pere, madò Gatova, Joana Carrió i Massanet, un 16 de desembre de 1885. Discutien per on endur-se-la, pel pas Caudelé i pel d’en Gil feia beneit tan sols pensar-ho, perquè el sol fet de passar-hi de buit ja era un miracle. El Parral era lluny i el que ells, els Pambolis empraven per anar a la vila, el d’en Covasa, era gairebé tan malambrós com els primers. Solament el pas del Grau permetia treure el taüt a carregador i encara així, n’hi hauria un bon tip fins a la Beca” (Bellpuig, 53, 1974).

Ara el camí és més estret, empedrat i esgraonat i baixa serpejant pel coster de la dreta del barranc solcat pel torrent dels Cocons o el xaragall dels Cocons. Amb vint minuts hem baixat de la font fins a les cases de Betlem (WP-7) (67 m). Els terrenys de la possessió de Betlem formaven part en època musulmana de l’alqueria de Binialgorfa, que més tard s’integrà dins la devesa de Ferrutx. Les cases són modernes, cosa que s’explica per la seva situació vora el mar; era un lloc deshabitat, exposat directament als perills del corsarisme. Sobre l’origen del topònim, la hipòtesi més versemblant és que prengué el nom de la propera ermita. Avançat el segle XIX, es documenta el nom de Betlem de Marina, que l’any 1863 era propietat dels germans Mateu i Andreu Homar. Devers l’any 1875, l’arxiduc Lluís Salvador s’hi refereix com la “casa nova de Betlem”.

La urbanització de Betlem es bastí sobre terrenys de la possessió. Sortim a la carretera, on s’inicia la pujada a l’ermita (WP-8), a les 13.20 h. Hem recorregut el tram de carretera que separa Betlem i la Colònia de Sant Pere amb uns 40 minuts. Si no es vol caminar per l’asfalt es pot agafar el camí dels Canons i vorejar la costa. A la creu de terme giram cap al carrer principal i arribam al carrer de les Minyones, on acabam la ruta d’avui (WP-9), a les 14.06 h.

El 2002 fou reposada la creu de terme, que el temporal del novembre de 2001 havia fet malbé. Aquesta creu de terme data de 1970 i els materials emprats per a la seva construcció és pedra calcària (base i fust) i pedra de marès (tambor i creu). La base és de planta octogonal de tres graons, el fust també és octogonal així com el tambor, que té formes de fulles d’acant. A l’anvers de la creu Molina hi ha un crist vestit, coronat i crucificat (seguint el model romànic) i al revers, l’escut d’Artà.

Recomanacions

Sempre és més aconsellable seguir unes normes bàsiques per assolir aquest recorregut.

Aquestes indicacions només són orientatives per seguir l’excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar.

Part d’aquesta ruta es fa per finques privades. És important que respectem la naturalesa i la propietat privada. No molestem els animals, no facem renou, no hi deixem fems. No ens feim responsable del mal ús d’aquesta informació ni de les imprudències de cadascú.